Blocaires del Pirineu

Pròxim post...

Hacía tiempo que quería hacerlos y ayer nos atrevimos. Los carquinyolis son una especie de pastas secas realizadas con la técnica del biscote produciendo un pan tostado dulce con almendras, muy típicas de Cataluña. Fáciles y rápidos. Ingredientes: 80 gr de harina de avena 1 huevo 1 cucharada de levadura química ralladura de un limón canela al [...]

Imatges d'avui al Delta de l'Ebre

Jornada ennuvolada amb temperatures baixes, les màximes s'han quedat molt més curtes, uns 10º a les valls com a molt, sent a la majoria del llocs per sota, a Sort només 7,7ºC a llocs com a Planes de Son ha tingut una màxima de 3,7º i a cotes superiors als 2000m ha estat negativa tot el dia o voltant els 0ºC.
Les mínimes han estat més baixes a alta muntanya que a les valls però han estat igualment negatives, a les valls valors de -3,8º a -1º i a alta muntanya valors al voltant dels -8ºC.

Quina manera més guapa de començar el dia, he rebut un super regal de la Mercedes del bloc http://www.elolordecadiz.tk/

Al paquet hi havia: un calendari preciós, una capseta feta amb fimo, un conjunt de polsera i arrecades fet amb "llenguetes" de les llaunes
i una gateta gaditana preciosa amb un picarol que avisa sempre que es mou. Estic més que encantada amb el regal i sobretot amb l'amistad que s'ha anat creant amb la Mercedes que és un solete!
Gracias  Guapaaaaa!

En estos días unas 28 mil cartas llegaron a casas de los beneficiarios del túnel del Cadí lo cual significa que los respectivos Consejos Comarcales mantendrán una inusual actividad al igual que los ayuntamientos, bancos, etc.
Encuentro acertada la medida dado que sean o no tiempos difíciles lo que no se puede aceptar, tolerar o permitir es un fraude que perjudique a la administración catalana aunque es verdad que no es la solución y que esta medida tiene que ir forzosamente acompañada por otras complementarias que ya mismo debería estar estudiando  el gobierno y los consejos comarcales involucrados.

Posiblemente las estimaciones  económicas que formuló el túnel sean sensiblemente superiores a las publicadas por diversos medios de comunicación pero también es cierto que la realidad la comenzaremos a vivir a partir de marzo y una de las primeras estimaciones se podrán tener en semana santa en relación a las consecuencias, podremos ver si los “filtros” impuestos por el consejo comarcal son por una parte efectivos y por otro, si pueden influir negativamente en el comercio local, sea por segunda residencia o por turismo estacional.
Cuando de comenzó a hablar del fraude del túnel pensé que el gobierno se ponía serio en defensa  de los dineros públicos, me dije, se acabó la fiesta y se viene la austeridad.

Hoy viendo las verdaderas intenciones puedo decir que me equivoqué.       Se lo voy a exponer a ver si coincide en mis apreciaciones: si un negocio le proporciona dividendos y además cuenta con unos gastos fijos que no deparan sorpresas por lo cual el negocio tiene garantizadas esas ganancias ¿qué razón le puede empujar a venderlo?      Lo entendería si por el contrario fuese deficitario y que las posibilidades de mejorar o potenciarlo dependiesen de una inversión de la cual usted no pueda hacerse cargo.
Pero resulta que ese no es el caso del túnel, que percibe unos ingresos considerables, que no es precisamente un negocio con un horizonte calamitoso sino todo lo contrario, pero no, este gobierno “abona” el terreno hacia una privatización total del túnel.        ¿Haría lo mismo si produjera pérdidas?    Evidentemente que no, las empresas públicas que arrojan pérdidas están y seguirán en manos de la administración pública y que como siempre, el que acabe pagando esas pérdidas sea el contribuyente.

Ahora, si una empresa como el túnel, por ejemplo, que produce beneficios, la vendemos por cuatro duros o siendo más claros, por una cifra recuperable en menos de un lustro, eso siendo muy  pesimista.                    Según tengo entendido la concesión llega al 2033 y ¿Qué pasará  luego?  ¿Cuando arroje pérdidas volverá a manos públicas?      
Si usted pretende vender algo lo más sensato es que intente mejorar su imagen para obtener por ello el mejor resultado económico posible, en el caso del túnel y ante los hechos a la vista es evidente que el gobierno catalán pretende sanear las cuentas del túnel y luego liquidarlo a precio de ganga en un negocio que sólo beneficia al comprador y deja al gobierno con oxígeno económico para minutos apenas.                      No es ni justo, ni lógico ni ético que pretendan vender el túnel.     Menos aún comprensible.           

En cuanto a los descuentos del túnel, les queda a los consejos comarcales y al gobierno catalán una deuda moral con los llamados “de segunda residencia”.         Personas que confiaron en las comarcas, que invirtieron, que generan puestos de trabajo como bien puede ser jardineros, personal de limpieza, de seguridad, mantenimiento de casas o comunidades, incremento de consumo de servicios generales, etc.                       A esta gente, la cual puede que algunos – no todos- tengan un nivel de vida elevado y una situación económica desahogada,  puede que pagar el túnel no les signifique mucho, pero lo justo sería que tengan un descuento por tener en las comarcas una propiedad.

Otra cosa es instrumentar ese descuento, pero lo cierto es que si buscamos incentivar a que nos visiten, nos recomienden y sigan invirtiendo en la comarca tenemos que ofrecerles algunas ventajas, algunas soluciones y enviarles señales claras de que se les contempla como vecinos aunque sean vecinos 50 días al año.

Pero no, el gobierno nos vende una imagen de austeridad, de seriedad y de celo ante los dineros públicos cuando, en realidad lo que planifica es vender el túnel, un túnel que ni hoy ni dentro de 30 años dejará de dar beneficios pues el precio a pagar por atravesarlo es no caro, es carísimo.    Como ejemplo: el túnel de Puymorents,  que con prácticamente la misma longitud está a mitad de precio que el del Cadí y eso que todos sabemos que en materia de peajes Francia es por lejos, como todo en Francia, mucho más caro que en España.   Pero claro, este servidor piensa mal.          ¿Cómo era aquello de piensa mal y acertarás?

En Javier, l'Alfonsoi jo abandonem la poblada illa de Java per a descobrir la... poblada illa deBali. Bali l'arxifamosa. Bali la cultural. Bali la hinduïsta. Bali la turística.Tothom qui ha estat a Indonesia ha estat a Bali. Avions plens d'australiansparen aquí perquè el aussies puguin beure fins a caure rodons. Turistes de totel món venen a Bali a descobrir els encants de l'illa. Jo diria que hi ha deuvegades més de turistes a Bali que a qualsevol altre illa d'Indonesia. Bali ésLA destinació.

View Volta el mon in a larger map


Vam veure 3 partsdiferents de Bali: Lovina, un poble coster al nord amb una platja que noconvida al bany, Ubud, una ciutat cara envoltada de terraces d'arròslamentablement seques que no mostren tota la seva esplendor, i Sanur, un altrepoble de costa amb una platja de 4 quilòmetres força interessant.


He de confessar queBali em va decepcionar una mica. La meva amiga Beth me'n va explicar meravellesi jo tenia les meves expectatives altíssimes. I sí, puc veure com Bali potmeravellar a la gent però després de sentir moltes opinions de gent que havingut a Bali els darrers 40 anys, l'illa està patint un canvi molt sobtat.Segurament la Beth va conèixer Bali en una altre època. Ja no és el què era.Està perdent poc a poc la seva màgia. Sí, la cultura encara hi és, els templeshinduïstes, les platges, la gent, els llacs, les muntanyes... però per a mi ( iper a molta altra gent decepcionada amb Bali) l'illa està superpoblada, hi hamassa turistes que venen a crear un turisme de "borrego": festa,alcohol, drogues, prostitució, brutícia... i tots venen amb les butxaquesplenes de calés.




Els diners delturista fa que els locals només els interessi guanyar calés sense importar elservei, si el client està satisfet, si s'embruta tot, si destruixen el seupropi ecosistema... se'n foten de tot. De TOT. Només volen els diners i res mésno importa. No tenen la educació correcte respecte del turisme. Ningú no els haensenyat que si ho destruixen tot, si tot està brut, si trenquen els corals, siels preus són abusius, si la gent és antipàtica, si donen un mal servei, siestà tot sobreexplotat amb resorts, arribarà un dia en el qual els turistes novindran. Trobaran una altre petit paradís i Bali i Lombok cauran en l'oblit etern. Viuenel present i el futur no té cap importància. Si avui poden exprimir al màximels turistes, ho fan perquè no existeix el demà.




M'agraden els llocstranquils, amb viatgers més que amb turistes maleducats, gent més honesta i simpàtica.Bali ho està perdent a marxes forçades i em sap molt de greu no haver conegutBali 10 anys abans. De ben segur devia ser una illa especial. Potser part de laculpa també la té la popularitat de "Eat, Pray, Love". Molta gent,sobretot dones, va a Bali a trobar un guru que l'ajudi en la seva felicitat.Ells, naturalment, se n'aprofiten tant com poden de les blanques inocentscarregades diners buscant-se a sí mateixes.



Tanmateix, no tot ésdolent a Bali. Ho vam disfrutar. Vam llogar una moto per explorar la regió,veure llacs, cascades, temples... A dins d'un dels llacs hi ha un templehinduïsta molt fotogènic. Els paisatges són bonics i la companyia fantàstica.Anem a la Monkey forest, a passejar pels camps d'arròs i a l'espectacle demúsica i dansa tradicional.


Aquí també trobo a laSusana, una noia de Bilbao que està viatjant uns mesos per Àsia. Amb ellasegueixo el meu viatge quan el meus amics Javier i Alfonso marxen ràpidamentcap a Lombok degut al temps limitat que tenen abans de tornar a casa.




Una part maca de lahistòria és el retrobament molt esperat amb la Nadine i en Coen!!! Sopem junts,riem i recordem vells temps.  Llàstimaque ens haguem de separar de nou. Ha sigut un retrobament fugaç. L'endemà, elsdos se'n van cap a Lombok. Nosaltres encara ens quedem un parell de diesvoltant per Ubud fent el manta al voltant de la piscina. 


El dia de deixar Baliarriba i la Susana i jo decidim anar cap a Lombok, concretament a les Gilis.Pels qui no les coneguin, són unes illes famoses per la seva bellesa i elssubmarinisme. Són 3 illes, Gili Trawangan, Gili Meno i Gili Air, i cadascuna téuna particularitat. Una està plena de turistes borratxos, gent maleducada ipreus abusius (per variar). La segona és la dels grans resorts i parelletes enlluna de mel, molt maca. La tercera i la meva preferida, és més tranquil·la,barata i acollidora.



Passem 10 dies a lesilles llegint, passejant, fent esnorkelling buscant tortugues i centenars depeixos de colors, estirats en alguna hamaca mirant la vida passar i sentir-meuna persona molt afortunada. Penso en el què estic fent i en el què em queda,en la sort que tinc, en quina experiència més increïble estic vivint. En 7mesos estaré a casa, sense diners, sense feina en un país en crisi, sense saberquin serà el meu futur, però amb la companyi i el suport de la meva família queés fantàstica, els meus amics que ja tinc ganes d'abraçar i el menjar mediterrà(pel qual mataria ara mateix).



A Gili Trawangan,illa de la festa, locals i turistes van tot el dia flipats amb alcohol idrogues, la més original són famosos bolets magics que et fan teniral·lucinacions, diuen. És com Lloret de Mar.
A mi se m'acaba elvisat. Les ganes de les autoritats immigratòries indoneses de posar les cosesdifícils als turistes fan que hagi d'abandonar el país. Si fa uns anyss'obtenien 2 mesos de forma gratuïta, ara només obtens un mes per 25 dòlars inomés es pot extendre una sola vegada. Els tràmits per a la extensió tarden de3 a 5 dies depenent de la ciutat i et demanen mil coses estúpides. Jo, que jahe extès el meu visat una vegada estic obligat a sortir del país o de sobornarles autoritats amb uns 100 euros. La meva el·lecció és anar a Timor Oriental.



Els qui hagueu estata Bali i a Lombok potser us estranyi que hagi parlat malament d'aquestes duesilles i segurament tingueu raó. No els he donat suficient temps. Malauradament,la falta de temps disponible (degut al visat) i de motivació (degut a l'ambientque he vist) em treuen les ganes d'explorar-les més. L'excés de turisme fa queel respecte entre locals i visitants es perdi i s'arribin a situacionsincreïbles que prefereixo no recordar aquí. Només diré que en Coen quasi arribaa les mans amb un local que els va insultar per no voler l'habitació que elshavia ensenyat.

No és per xulejarperò en el meu viatge he vist illes molt més maques i verges, gent més amable isomrient, preus més assequibles i menys turístiques. Està clar que no tenen nila cultura ni la història que té Bali, que és magnífica, però considero que estracta d'un paradís que s'està ensorrant poc a poc. Una llàstima. Imagino quearribarà un dia que la gent deixarà d'anar-hi i es tornarà a veure un equilibripositiu. Fins llavors evitaré la majestuosa illa de Bali. Ens veiem a Timor.

No. No és broma. Veritablement, tinc davant meu el llibredel Lama Gueshe Kelsang Gyatso “Budisme modern. El camí de la compassió i lasaviesa” (“Volum 1 de 3. Sutra”), obert a la pàgina que comença amb lesparaules “Ensinistrament de l’amor afectiu”. Llegeixo sobre la manera degenerar el bon cor suprem. Tot i tenint en compte la relativa estranyesa de lanoció de “generar un cor”, es cert que el meu, el vull suprem i bo. No sé comdeu ser un cor suprem, però sí que m’agrada la idea d’un bon cor.
Tinc una estranya desconfiança cap a les religions que noconec. Tampoc és que estigui del tot feliç amb les que sí que conec: puc arribara estar en desacord amb determinades formes de cristianisme.  Ara bé, quan es tracta de l’espiritualitatd’un poble llunyà, per alguna raó, sempre se’m presenta com a més aterridora,més obscura i incomprensible, més exagerada que la nostra (entenc i reconec queés una ximpleria pensar-ho, i sempre lluito amb mi mateixa tant com puc, peròem costa.) “Els nostres enemics, - llegeixo, - són en realitat les nostres mares de vides passades.” En tota probabilitat,és una perla de saviesa profunda, però de seguida em venen ganes de protestar.I vet aquí que no en tinc, d’enemics: seria de suposar que sóc nova de trinca.No hauré tingut vides passades. De mares, només en tinc una (per cert, moltguapa). Quant a la necessitat d’estimar a tots els éssers que senten, senseexcepció – si m’ho plantejo, crec que ja us estimo a tots sense que entri enjoc la paraula “necessitat”. No és cap necessitat. No ho puc evitar. És unafragilitat, si voleu.
Diu també – com el refrany que tots coneixem – que totesles aparences són irrisòries. Resulta que en el “Sutra rei de lesconcentracions”, Buda parla d’un mag, un mag que crea diverses objectes, entreels quals es troben elefants i cavalls. Aquests, però, en realitat noexisteixen. “Has d’entendre de la mateixa manera tots els objectes.” No sé ambquina mena de mags havia topat Buda a la seva vida terrenal (¿li agradava elcirc?.. ¿de quina mena de circ es devia tractar?) , però hi tinc un problema. Totesles creacions de tots els mags que he vist a la meva vida sí que existien. Quanun mag convertia – per posar un exemple – el seu barret en un conill, no estractava d'un conill imaginari. Era un conill - o una cosa que se li assemblavasuficientment com per decebre'ns – de carn i ossos (o de draps i cotó).  Sí, és inútil discutir amb segles de saviesaoriental, però no puc evitar pensar que tots els mags no fan res més que invitar-nos(o incitar-nos) a interpretar la presència d'un conill (o un cavall, o unelefant) com a conseqüència de la seva recent creació a partir d'un barret (od’on sigui que traguessin els cavalls els mags contemporanis de Buda).
No crec que conegui a ningú preparat a reconèixer lainexistència de les coses. Ja sé que de vegades les malinterpretem, perquè algúaltre ens decep, o - molt més sovint - perquè estem desitjant decebre'ns a nosaltresmateixos (ho estem desitjant desesperadament.) Hi mencionaria, per exemple, elsparal·lels que una persona nascuda en un entorn comunista veu entre elcristianisme d'estar per casa i el comunisme d'estar per casa. Quan érempetits, no teníem cap conte de vida de sants, teníem contes de la infància de Lenini revolucionaris destacats, que explicaven com eren molt bons nens i ajudavenals altres, i després es van sacrificar per les futures generacions. Davant dela meva escola de música hi havia un edifici amb un pòster: "Lenin haviscut, Lenin viu, Lenin viurà." "¿I on us sembla que viurà?" -podia preguntar un nen curiós i impertinent. I els adults contestaven, tots seriosos:"Als nostres cors," i s’acabava tota la discussió. Pensat-hi, semprearribo a una conclusió que no m’agrada gens però sembla certa: l'educació ambexemples comunistes funcionava de la mateixa manera que l'educació amb exemplescristians: al cap i a la fi, als nens els és igual qui exactament es portava béde petit, ajudava als altres i es preparava per oblidar-se de si mateix pel bédel poble. “Els cavalls i els elefants” que veiem han resultat ser diferentsd’allò que semblaven... però per molt que Lenin hagi resultat un dictador sangonent,per molts innocents que l’Església hagi matat per tenir un domini més segur delmón conegut, - els nens que es prenien la seva bondat seriosament acabeneducant-se per ser sants o revolucionaris, exactament com tot aquells queprobablement mai havien existit.
També entenc que de vegades - com si estiguéssim al circ- no entenem la naturalesa real de les coses i fenòmens que ens rodegen. Tenimla teoria - plausible - que el conill que acaba d’aparèixer davant nostre nos'ha creat a base de barrets, però som incapaços d'explicar com a arribat aparar al mig de l'escenari (sobretot quan no s'hi veu cap mag de circ ). ¿Perquè hi ha gent de qui ens enamorem a primera vista, i d'altra que no suportemsense la més mínima raó? ¿Per què - encara més incomprensible - això mateix potpassar amb llocs o amb coses? ¿En que es diferencia aquell arbre estimat detots els altre arbres del món? ¿Per què la gateta de peluix preferida de lameva filla no es pot substituir per qualsevol altra gatets de peluix? ¿I de quèli serveix saber que els gatets de peluix no senten? La seva L’ESTIMA, i punt.I els adults estem exactament igual.
(Publicat al BONDIA el 18 de gener del 2012)

El primer cop que la vaig veure, no vaig saber què era, arbust o arbre, roure o boix. Li'n diuen Aulina, o Alzina: ambdues variants del nom provenen de la mateixa paraula llatina: ilex. Quant a la primera part de la seva denominació llatina Quercus, ve de l'expressió celta kaër quez que significa «bell arbre». Els russos la coneixen amb el nom de Roure de Pedra. Els francesos li han posat Roure Verd de Dolços Glans.No obstant la seva sòbria aparença, –o potser gràcies a ella–, ha protagonitzat innumerables versos de poetes catalans. Josep Carner va comparar-la amb «l'amistat, plegadissa i forta». Hi estic d'acord: l'he arribat a percebre com a símbol de la unió de les ànimes, a la vegada resistent i flexible. Jaume Bofill i Mates –Guerau de Liost– va descriure el seu caràcter de manera precisa quan deia: «Cap alè no et torba,/ druïdessa orba,/ metall vegetal». Això també és cert, encara que sembli contradictori amb l'afirmació anterior: té una retirada cap a deessa mare, àvia protectora, cap de casa indiscutible. Jordi Pàmias, a El camí de la ponent, en canvi, li deia Alzina Turmentada, per ser un arbre que mai no es dóna un descans, un arbre que sempre llueix fulles verdes. Al mig d'hivern o tardor, primavera o estiu, és un arbre que mai no dorm. Miquel Costa i Llobera tenia la certesa que la gran alzina, un «arbre mític», guardava la consciència de la seva illa, i duia per saba la sang de l'avior, de l'antigor, de la seva història. De fet, veia la seva ampla soca «més vella que la història». Hi crec, i puc entendre com la desaparició de la vella Alzina podria eixamplar «un buit d'enyorances». La mallorquina Maria Antònia Salvà també va arribar a saludar l'Alzina, mirant les seves branques alçades al cel «per haver les pluges fines», i dient-li, saludant-la, Alzina de Bona Arrel.Més d'una vegada m'he quedat parada davant de l'elegància continguda de l'Aulina pintoresca, de fullatge etern, eternament estiuenca en la seva edat avançada, tot i que el seu tronc d'escorça llisa, amb el pas dels anys, s'ha quedat fosc, pràcticament negre. Les alzines joves s'assemblen a un boix grèvol , amb fulles proveïdes de fortes espines en el seu contorn; les velles també en tenen, d'aquestes, a les branques més baixes. Per molt que tinguin les qualitats destacades d'arbres ornamentals, però, es coneixen principalment per la duresa de seva fusta, igualment apta per convertir-se en una arada, en rodes de carro o en bastons utilitzats pels balladors de bastons. Ni que les cremessis, produirien excel·lent combustible, carbó vegetal de primeríssima qualitat. Les seves fulles i escorça serveixen per desinfectar ferides. Al ple hivern, els porcs senglars acudeixen, golafres, a gaudir dels seus aglans. Els seus aglans més dolços, torrats com altres fruits secs o molts en farina, són comestibles no tan sols pels animals, sinó també pels humans que ens els seus poemes parlen d'alzines «d'aglans dolços com la mel». Fins i tot se'n pot fer pa.És una espècie termòfila –sí, li agrada la calor–, però resistent al fred. Les seves fulles, gairebé ovalades quan la humitat atmosfèrica és abundant, són capaços d'adaptar-se a climes més secs, tornant-se més punxegudes. Cada vegada que «el bosc camina/ cap a la vellura/ en venir l'hivern», l'Alzina, la reina discreta dels boscos mediterranis i pirinencs, resta immutable. Cap al mes de gener, les seves branques s'omplen de fruits: fruits dolços i útils com uns llargs silencis, sempre més bons que les paraules.(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 22 de gener del 2012)Il·lustració: Jordi Casamajor

El dia ha començat amb cel molt serè i a la tarda s'ha anat ennuvolant amb núvols del tipus alt, deixant el cel enteranyinat. A partir de demà s'albiren canvis, nevades febles que afectaran sobretot a la part més nord i al pirineu occidental, i la cota baixarà. El que si notarem serà més fred durant el cap de setmana.

Les màximes han arribat als 13º a les valls, lleugerament més baixes que les d'ahir, al voltant dels 8º a mitja muntanya i entre 1º i 3º a alta muntanya. Les mínimes han estat negatives a tot arreu, al fons de les valls valors de fins a -5,7º a Esterri d'Àneu, -5,3º a Sort, entre 2º i 0º a la resta de nuclis de població i entre -6º i -5º a alta muntanya.

LES BARREGES DEL SR. NOMEN.

Moltes persones han comentat els darrers articles del Sr. Nomen, publicats al mes de desembre sobre les cues als despatxos de notaris per treure profit del nou marc fiscal amb les revaloritzacions dels bens immobles.
També posteriorment, la seva columna al mateix diari, tot dient que potser no calia córrer tant en anar al notari. Tot insinuant que s’havien equivocat d’opció.
Algunes persones han trobat molt encertats els articles del Sr. Nomen, altres han trobat que confonien i es contradeien i altres no hi han entès absolutament res.
Així es desprèn dels comentaris efectuats mitjançant Internet a dits articles i altres comentaris que he sentit de viva veu.

Al meu entendre, el Sr. Nomen barreja naps amb cols, confon la “gimnasia” amb la “magnèsia”, vol fer veure que ell en sap molt i els demés no, vol confondre al lector o simplement, vol verdaderament ser el Conseller núm. 29.
Res te a veure el que comenta en els seus primers articles amb el que comenta en la seva posterior columna, encara que formin part d’una mateixa llei.
El Sr. Nomen ens insinua que uns han fet una cosa i s’han equivocat perquè havien de fer l’altra.
Jo dic : “Es poden fer les dues coses, doncs no tenen res a veure l’una amb l’altra.

Efectivament, les nostres lleis permeten fer una revalorització dels bens immobles adquirits abans de l’entrada en vigor de l’impost de societats, sense haver pagat impostos i posteriorment amb la llei ja en vigor, augmentar les amortitzacions i obtenir una despesa deduïble, així es.
Tot i que caldria afegir que en aquest cas, l’obligat tributari té l’obligació de fer “peritar” i pagar la revalorització, fer “auditar” els seus comptes i també pagar l’auditoria en qüestió. A més, ha de parar atenció amb el pagament a compte del mes de setembre per l’impost, que s’efectua amb els comptes de l’exercici anterior, o sigui el 2011.
A fer números i valorar doncs, que surt més a compte...

Però res te a veure aquesta “trampa legal” amb efectuar noves inversions després de l’entrada en vigor de la Llei de l’impost de societats, que permet multiplicar per 2,5 els coeficients normals d’amortització i que permet també deduir un 5 % de les noves inversions de la quota de tributació. Una altra “trampa legal”. I poden anar les “dues” juntes.

Tot seguit en la seva columna el Sr. Nomen ens mareja amb una sèrie de percentatges que res tenen a veure els uns amb els altres. Percentatges basats en suposicions. Són en realitat uns càlculs impossibles de fer, que no es poden basar en cap dada real, a no ser que pertanyin a alguna empresa que ell controla, assessora, dur, audita, o el que sigui... Però en tot cas tendeixen a confondre al “personal”.
No sé que pretén el Sr. Nomen amb aquesta “marejada de perdiu”, però si entenc que confon al lector, sobretot amb el seu to sarcàstic. I el que no m’agrada és que confon a l’empresari, que ja de per si mateix es troba prou confós.
Si el que vol dir el Sr. Nomen es que la Llei permet aquestes argúcies per pagar menys, aleshores estem d’acord.

Personalment, em preocupa molt més altres temes més irrellevants i de menys “alçada” empresarial, però que fan que els comptables estem “neguitosos”.
Per exemple, la comptabilització dels salaris de socis, cònjuges, fills, administradors... La seva comptabilització no esta clara per la barreja de distintes lleis i conceptes, tals com : el codi de relacions laborals, la llei de la CASS, la pròpia llei de comptabilitat i les lleis sobre l’impost de societats i de la renda de les activitats econòmiques... Amb contradiccions que no detallaré per no fer-me pesat.
Un altre exemple és que encara no sabem exactament el llindar per a poder efectuar el model simplificat de comptabilitat. Govern diu que serà de 600.000 euros però el reglament que ho ha de certificar encara no ha vist la llum. Com tampoc sabem encara com serà aquest model simplificat físicament, quins fulls s’hauran d’omplir i com.

Em diran que tenim temps fins al 31 de juliol... El problema és que les comptabilitats ja són de l’any passat, en alguns llocs amb l’exercici ja tancat. Fins i tot hi ha empreses que ja voldrien efectuar el dipòsit de comptes per motius que ara no venen al cas.
Al Sr. Nomen potser tant sols li preocupa els problemes d’alta importància i de grans empreses, així com si les lleis estan ben fetes o mal fetes en relació a altres països, o si són distintes a la resta del món “mundial”. O els detalls que permeten evitar el pagament de impostos o a quan s’eleva la xifra de impostos que s’eviten. A mi em preocupa més comptabilitzar correctament, saber com he de fer les coses, que els clients estiguin segurs i tranquils i sobretot que el petit empresari, comerciant... tingui facilitats per a complir les lleis, totes les lleis i sense contradiccions.

Atentament,
Miquel CALSINA GORDI

Personatge de Circ.
Escultura. - Any 2012.

Un article estival de la BBC inspira aquest breu apunt. És allí on vaig trobar el títol. Aquell article em va contaminar fins el punt que ja no veig les coses de la vida de la mateixa manera que abans i fins i tot ha fet que alguns fets em quadrin millor en el trencaclosques que són les percepcions, els dubtes, la visió del que ens envolta. 
Quan vaig llegir la noticia de que Demòcrates per Andorra dona suport a la consellera Mateu, tot i el dictamen del Tribunal Superior negant la condició de funcionària a l'actual consellera, vaig recordar un resum d'una altra publicació: El meu cap és un psicòpata. Parla de com la gent normal es torna perversa en assolir el poder.

No em va sorprendre la reacció a la sentència judicial per part d'una persona que va actuar com ho va fer quan era al govern, tot i ser un fet molt greu per qui té un càrrec públic. És va limitar a negar la major i engegar el ventilador intentant allò del difama, que alguna cosa queda. Aquestes insidioses acusacions, però, van ser degudament replicades per una altra ex-ministra al·ludida.

Ara bé, sí em va sorprendre la reacció del partit polític que l'acull. Una reacció preocupant, que em va remetre al final del resum del llibre abans esmentat, on parla de la poderosa triada dels trepes, els maquiavèl·lics i els narcisistes; del dogma sagrat de la racionalitat instrumental; de les set passes que es fan fins arribar a la dimissió ètica interior, i del paper de les organitzacions en la transformació dels individus, sovint cap a pitjor.

Més enllà que el pronunciament de la Justícia, la totalitat dels membres de DA saben, en la intimitat, que la consellera va obrar malament en el seu dia. Quan DA aplica públicament aquest dinàmica de la indiferència, mirant cap a una altra banda, es posiciona en un “no fer” que en realitat és un “fer” cap a la resignació moral i ètica del poble. DA s'oblida de l'exemplaritat que s'espera de la cosa pública. Si en altres àmbits en fan gala, perquè no en fan en aquest també?

Amb la difusió sobre el grup de la responsabilitat d'actuar, amb senyalar com a responsable el govern que ho va decidir i, fins i tot, el que ho va denunciar amb l'argument de qui estigui lliure de culpa..., amb la resignació front aquestes immoralitats adjectivades com inevitables , no es traça el camí a seguir per retornar la confiança, la il·lusió i l'optimisme emprenedor que se'ns reclama. Més aviat se'ns prepara per a ser menys moderats en el linxament posterior dels altres i en la col·laboració activa amb la vilesa.

Quan només es valora l’educació i la preparació s’obliden els principis morals.
Delfí Roca
publicat a www.elprogres.ad

Com cada any, s’atansa la Candelera, festa major vella d’Enviny.
A Barcelona, la celebrarem, el dia quatre de febrer..

Programa:
Data: 4 .02 . 2012
Missa: Cripta de la Sagrada Família (Metro sortida Sardenya-Provença)
Hora: 11,50
Dinar: Restaurant Can Amigó (Pare Claret, 149 – 151)
Preu del Menú: 15.- Euros
(Es prega que si voleu quedar-vos a dinar aviseu un dels
Telefons:
646 437 455 (Josep)
606 344 513 (Mn. Joan)

Amb mes de vuitanta anys, s’ha mort la Maria Vilanova.

La Maria era la cinquena de vuit germans, nascuda a Enviny i casada amb en Joan de Carlets de Bressui.

El nostre condol per la seva família, en especial per als seus germans Pepe, Julio i Ramiro.

A.C.S.

Doncs si, avui em ve de gust parlar de l'esport nacional... però tranquils no va de la Copa del Mon femenina, ni de la d'esquí de muntanya, ni tant sols del km llençat, tampoc va del 20è Borrufa...

... em refereixo a l'altre esport nacional, aquell que es practica emparat en l'anonimat, el de llençar la pedra i amagar la ma, aquell que consisteix en escapçar tot allò que sobresurt, en rebaixar qualsevol cosa que ens pugui fer petit, qualsevol bri d'originalitat, qualsevol pensament dissident.

Fa uns dies parlàvem entre amics dels avantatges i inconvenients d'un cert anonimat, de la justificació de que en una societat democràtica s'utilitzi l'anonimat per opinar. Hi van haver arguments per tot, la teoria es que en una societat lliure s'ha de poder opinar, dissentir, criticar sense témer que això et pugui perjudicar en cap aspecte de la teva vida. Vaig objectar, i segueixo pensant, que en una comunitat petita com la nostra, i mes si tenim en compte que certs drets reconeguts en la nostra constitució encara no son desenvolupat plenament, el risc de que algú es vegi penalitzat per haver expressat certes opinions existeix. Es així, suposo que ens falta cultura democràtica i certs valors com la tolerància no estan encara prou arrelats en la nostra mentalitat.

En el fons, que algú s'amagui en l'anonimat per opinar, valorar o criticar, un fet d'interès public no ens hauria de molestar el mes mínim, aquest anonimat pot anar acompanyat d'arguments, respecte i afany constructiu. Des d'aquesta òptica aquest anonimat nomes pot molestar a l'intolerant, l'insegur que sense arguments a oposar busqui identificar l'opinador emmascarat per fer-li pagar la seva gosadia d'alguna manera.

El fet es que aquest anonimat, garant d'una llibertat d'opinió absoluta en un entorn amb mancances democràtiques, es veu sistemàticament pervertit i utilitzat pels nombrosos practicants de l'"altre esport nacional".

Espais que haurien de ser llocs de debat es converteixen dia si i dia també en abocadors de les nostres enveges, de la nostra intolerància, de la nostra impotència.

Ahir al vespre em vaig sentir afortunat de poder assistir a un acte amb el Cyril, es tractava d'oferir-nos als assistents el trofeu del seu 4t Dakar, de compartir amb tots els qui ell creu que d'una manera o d'una altra li han donat suport en aquesta prova. Hi érem sponsors, col·laboradors, amics i familiars, com cada any, com en cada victòria, com en cada ocasió que en Cyril ha sentit que havia de compartir els moments de gloria, o els de pena. He de reconèixer que per motius diversos no sempre hi he estat, físicament vull dir, però aquest any no podia ni hi volia faltar.

El Cyril es un exemple, no només en el terreny esportiu, es una persona reconeixent amb la terra que l'ha acollit,emprant la nostra llengua des de els primers dies, integrant-se en la nostra societat. Te'l trobaràs entrenant-se per les nostres muntanyes, participant en diferents aspectes de la nostra societat, com un ciutadà mes. No cal ni esmentar els seus projectes solidaris, molts nens de Dakar saben molt bé qui es en Cyril, i qui era el seu amic Fabrizio.
La nostra societat hi guanyaria probablement si molts altres esportistes i artistes, residents administratius, tinguessin la mateixa relació amb el nostre país.

No entenc doncs els escarafalls amb el polèmic vídeo. Dubto que durant la gravació s'hagi malmès la natura de manera irreparable, es tracta d'un rodatge puntual, controlat. El que si malmet la natura i conseqüentment la imatge del país es l'absència d'una regulació de l'accés motoritzat a la muntanya a nivell nacional, la utilització abusiva del nostre entorn per part d'una minoria que s'empara en el buit legal i de vegades en una impunitat discrecional.
Malgrat no comparteixo que s'ataqui al Cyril pel vídeo promocional, m'adhereixo a aquesta campanya en favor d'una legislació estricta pel que fa a la defensa del nostre entorn, vist el clam generalitzat espero que l'amplia majoria parlamentaria ho faci realitat , es una urgència!

Força Cyril!

Noticies relacionades:
Despres es disculpa per pujar en moto al Casamanya
Cyril Despres torna feliç i amb ganes de més Dakar 
Cyril Despres també ha demanat disculpes per un vídeo promocional
El vídeo de Despres
Queixes per un video de Despres al Casamanya

On 20th January, 8 of the students participating in Project Let's make a law, attended to the first working session in the Parliament of Catalonia. Our representants defended the amendments thayt all students in 3rd ESO made ​​in the course of Education for Citizenship.

Together with three more schools were discussing the amendments to the bill this year is titled "Law for regulating the uses of the Internet and other communication technologies to protect and defend the children under 18".

All students agreed that it was a very enriching experience: they worked like parliamentarians in the same halls of Parliament, met students from other schools, together they shared interests and views on the Bill, enjoyed a good breakfast in charge of Educational Services of Parliament ...

Both our students and accompanying teachers, enjoyed a lot this first work session. We want to thank both the AMPA and the direction of the school who have subsidized some of the money.

Students from 2nd Primary begun the reader sponsorship. Students in 4th of ESO offered to organize this activity included in the Strategic Plan of the school and also following the Plan to Promote Reading in Catalonia.
Once in a term they are going to dedicate an afternoon to guided reading. Each child from 2nd primary will have a student of the 4th course of secondary to work together in a story. On Tuesday 10th, they had the first session. It was a very exciting activity, both at work and emotional.
We thank the students of secondary school who dedicated their time and affection.
All this allowed us to have within the school a really lovely afternoon.

Following the tradition of St. Anthony, Children from 3, 4 and 5 years old went to see the preparation of the escudella, and were able to taste some of the ingredients.

Everything was delicious!

Imatges de ramat d'ovelles "latxas", la raça d'ovelles típica del cantàbric què a l'hivern és quan tenen el pèl més llarg. Precisament la seva llarga llana arrissada serveix per a protegir-les de la humitat i del fred tan característic del clima atlàntic.






Fotografies: Ramon i Conxi. Gipuzkoa.