Blocaires del Pirineu

Carta de Tomasz Kotowski a jax

Warszawa 1956

Benvolgut farsant,

Després de lectura i relectura dels seus intents de narració sobre la meva vida i obra, m’he decidit a respondre a tan important sac de mentides i barbaritats.

Durant molts anys he estat treballant en el camp de la investigació astronòmica, així com en el de la física i més concretament la química. He dedicat la meva vida a la recerca i l’ensenyament, he treballat amb noms il•lustres i en universitats prestigioses. La biografia que ha estat fent sobre la meva persona és inadmissible, i quan dic biografia poso els dits índex i major de cada mà de cada costat de la paraula, fent un signe de “v” i plegant i desplegant els dits dos cops, il•lustrant un “entre cometes” o un “orelles de conill”. La meva carrera sencera ha estat posada en dubte per culpa de la publicació d’aquests episodis pseudobiogràfics, i quan dic pseudobiogràfics ho faig amb la mà plana fent un moviment diagonal des del cel fins al meu pit indicant que ho poso en itàlica perquè m’acabo d’inventar aquesta paraula.

La primera impressió que té el lector quan llegeix aquests episodis és que va improvisant de manera escandalosa, sense estructura ni ordre, inventant capítols i afegint absurdes anècdotes, no només falses, però també reveladores d’una imaginació cansada. No sap el que es diu ni sap què dir, pensarà la gent, i això, el fet que el lector no valori el seu treball “me sua soberanament sa polla”, i quan dic això ho faig fent un moviment de dalt a baix amb el puny semitancat simulant un penis subjecte entre els meus dits i amb gestos bruscs de l’altra ma il·lustrant esquitxos contra el terra d’una ma molla de suor.

El que realment em dol, no és la seva constant falta de rumb, ni el desordre general de la història, ni la pretensió d’explicar un relat inèdit, pretensió que hauria d’haver valorat abans de començar i no un cop ha escrit quatre capítols i no sap com continuar. El que em fa bullir la sang és la total ficció del relat. No ha dit una sola veritat sobre la meva vida, tot és mentida, tot. Ni tan sols les fotos són autèntiques. I les dates són triades a l’atzar, i molt mal triades per cert.

És per això, benvolgut farsant, que he decidit escriure aquí per deixar clar a tothom que no sóc el boig que pretén en aquest rídicul conte, que no he observat mai cap cometa, que no he conegut mai al Sr. Planck, que aniré tan lluny com faci falta per desmentir totes aquestes calúmnies sobre el meu estat mental, que no descansaré fins que no aconsegueixi reparació, que no pararé fins que es disculpi públicament i retiri tota obra calumniosa escrita sobre la meva persona.

Si, per fi, s’adona del mal que ens està fent, a mi i a la veritat, i decideix disculpar-se i corregir els seus errors, estaré encantat d’explicar-li en detall la totalitat dels meus treballs científics. Estic disposat a tenir un gest de bona voluntat si es retracta ràpidament, i quan dic bona voluntat ho faig executant una complexa gestual que no sabria explicar però que acaba donant a entendre a l’interlocutor que porto un sombrero mexicano i unes sandàlies de pell de cabra.

Espero la seva resposta, i espero que arribi abans que comenci les accions judicials contra la seva persona.

Atentament,

Tomasz Kotowski

La justícia s’eleva ella sola com un castell reclòs damunt de la societat que ha de jutjar. Ho fa malament perquè els castells es construïen només a l’edat mitjana. Vam deixar enrere l’estat feudal i persistim homo sapiens sapiens? Afirmo ultra això que la sort o la dissort d’haver d’ésser jutjat un dia és tan dèbil que tinc rarament l’atracció de necessitar educar-los com a ciutadans. Deixeu els nens divertir-se entre ells! Però, avui encara juguen als patis de les escoles aux gendarmes et aux voleurs? Reivindico el folklore enigmàtic i el divertiment germinatiu…

La paranoia és evident. Només cal referir-se al bombardeig mediàtic de merda que els mitjans de comunicació han divulgat aquests dies sobre el col·lapse dels tribunals espanyols, fent una menció molt especial als catalans que encapçalen el rànquing dels més dolents. Això no és una notícia sensata perquè tots sabem quines són les dificultats de la justícia actualment i tots treballen amb les mateixes obstruccions. És la puta mania que tenen d’afrontar sempre els uns contra els altres. El Barça i el Madrid. Mai havia tingut, com ara, la sensació que els nostres veïns estaven tan envaït d’una mena de complexe d’inferioritat produït segurament pel recent passat franquista.

Recordo revoltat els dos debats televisius que enfrontaven els caps de llista dels dos principals partits democràtics espanyols. Vaig veure com un formiguer de periodistes fotien profusament la pilota a aquells dos senyors molt respectables i, malauradament el debat va ser estèril i patètic. Amb aquestes actituds no veig com es poden solucionar o millorar els problemes quotidians de la gent, com una urgent pràctica raonable de la justícia. El dia 14 d’abril del 2005 va venir un senyor que era el President del Consell General de l’Advocacia Espanyola a fer una conferència i va dir que els temes relacionats amb la justícia no donaven ni treien vots. L’administració de la justícia pateix arreu una patologia violent però superable a condició de fer una veritable i valenta política.