Avet Verd. Alexandra Grebennikova
Lilàs
Un dels meus amors més llunyans i mai materialitzats fou Georges Brassens. Naturalment, mai no el vaig conèixer en persona. Quan va morir, jo estava estudiant a l’escola primària de la província russa: l’any 1981, jo tenia set anys. No vaig començar a aprendre la llengua francesa fins a la secundària; els meus pares tampoc no parlaven francès, l’aprenentatge d’idiomes a Rússia solia ser força limitat. Llegien textos tècnics en anglès, relacionats amb la seva professió, i potser una mica de poesia. De francès, en canvi, rien de rien. Jo, quan llegia “Guerra i pau” – un dels pocs llibres que teníem a la casa del poble, i des dels onze anys, aproximadament, en llegia fragments, puntualment cada estiu – intentava desxifrar les parts escrites en francès comparant-les amb les traduccions russes a les notes de peu de pàgina. Era divertit, però poc fructífer.
La meva primera professora de francès tenia un nom rus, li dèiem Anna Ivànovna, utilitzant el nom i el patronímic, com és costum a Rússia (segons aquest sistema, em dic Alexandra Serguèievna, cosa que significa “Alexandra filla de Serguei”, doncs ella era “Anna filla d’Ivan”), però era francesa, nascuda a França. Des d’un bon principi, quan encara no parlàvem ni enteníem l’idioma, ens va fer aprendre poemes i cançons de memòria. Més de vint anys més tard, encara puc recitar, amb una certa precisió, com “Maître Corbeau, sur un arbre perché, tenait a son bec un... fromage”. Fèiem una pausa teatral abans de la paraula “fromage”, suposo que per demostrar que el formatge era un simple exemple del que el Mestre Corb podia haver tingut a son bec. Me’l imaginava,el Mestre Corb, vestit de gala, amb expressió seriosa i cara de Louis de Funes. Maître Renard, en canvi, era el respecte personificat, tot i que estava concentrat en el seu objectiu. Moralitzava amb una bona educació descomunal: “Mon bon monsieur, apprenez que tout flatteur vit au depense de celui qui l’écoute”. La mateixa professora ens va introduir a Brassens. Vaig passar la meva adolescència aprenent de memòria les cançons de molts anys enrere, entre les quals destacaven “L’auvergnat” i “La mauvaise réputation”.
Els lilàs creixien al nostre jardí i sempre teníem aquestes flors a la taula del despatx o de la cuina. Crec que a la meva mare li agradaven especialment, tot i que ella, d’altra banda, estimava totes les flors. Crec recordar que l’aroma de les seves fragàncies preferides – de la marca Christian Dior – s’assemblava força a la de lilàs. Però una part del meu amor per aquestes flors de color lila o blanc –que de nens fins i tot en menjàvem quan en trobàvem una de no sé quants pètals, ja que se suposava que menjar una d’aquelles flors d’un número determinat de pètals portava bona sort – ve de la cançó de Georges Brassens, de l’any 1957. “Et le temps est un barbare dans le genre d’Attila”. Per a mi, Brassens amagava una profunda i eterna felicitat fins i tot a les cançons més tristes. Qui no ha desitjat endinsar-se en el món de l’amor més profund escoltant “Il n’y a pas d’amour heureux”?.. Qui no ha desitjat ser distint de tothom, anar contra corrent, escoltant que “la musique qui marche a pas, celà ne me regarde pas”?.. Desprès anàvem tots en una fila disciplinada, al cap i a la fi, érem nens russos. M’agradaria poder dir que aquelles cançons de George Brassens havien cultivat en mi, de ben petita, l’amor per la llibertat. Però el que més van cultivar en mi, és l’amor per l’amistat, i per la llengua francesa. Encara aprenent els meus verbs irregulars, intentava pronunciar les “erres” com Brassens, i imitava – suposo que sense gran èxit - l’accent del sud, del Midi francès. Després, ja a Moscou, a la universitat, havent començat a aprendre castellà, vaig passar vàries hores escoltant la versió de Paco Ibáñez d’aquelles cançons que m’agradaven tant.
La cançó que porto cantant tot el dia d’avui no té cap moralitat ni context polític. “Quand je vais chez la fleuriste, je n’achète que des lilas”. M’agrada la seva malenconia, potser perquè en vaig menjar tantes, d’aquelles flors d’un nombre indeterminat de pètals, potser perquè em sento feliç. Amic lector, t’envio una branca de lilàs: a Rússia, eren flors d’estiu.
(Publicat al BONDIA el 28 de juliol del 2010)
La meva primera professora de francès tenia un nom rus, li dèiem Anna Ivànovna, utilitzant el nom i el patronímic, com és costum a Rússia (segons aquest sistema, em dic Alexandra Serguèievna, cosa que significa “Alexandra filla de Serguei”, doncs ella era “Anna filla d’Ivan”), però era francesa, nascuda a França. Des d’un bon principi, quan encara no parlàvem ni enteníem l’idioma, ens va fer aprendre poemes i cançons de memòria. Més de vint anys més tard, encara puc recitar, amb una certa precisió, com “Maître Corbeau, sur un arbre perché, tenait a son bec un... fromage”. Fèiem una pausa teatral abans de la paraula “fromage”, suposo que per demostrar que el formatge era un simple exemple del que el Mestre Corb podia haver tingut a son bec. Me’l imaginava,el Mestre Corb, vestit de gala, amb expressió seriosa i cara de Louis de Funes. Maître Renard, en canvi, era el respecte personificat, tot i que estava concentrat en el seu objectiu. Moralitzava amb una bona educació descomunal: “Mon bon monsieur, apprenez que tout flatteur vit au depense de celui qui l’écoute”. La mateixa professora ens va introduir a Brassens. Vaig passar la meva adolescència aprenent de memòria les cançons de molts anys enrere, entre les quals destacaven “L’auvergnat” i “La mauvaise réputation”.
Els lilàs creixien al nostre jardí i sempre teníem aquestes flors a la taula del despatx o de la cuina. Crec que a la meva mare li agradaven especialment, tot i que ella, d’altra banda, estimava totes les flors. Crec recordar que l’aroma de les seves fragàncies preferides – de la marca Christian Dior – s’assemblava força a la de lilàs. Però una part del meu amor per aquestes flors de color lila o blanc –que de nens fins i tot en menjàvem quan en trobàvem una de no sé quants pètals, ja que se suposava que menjar una d’aquelles flors d’un número determinat de pètals portava bona sort – ve de la cançó de Georges Brassens, de l’any 1957. “Et le temps est un barbare dans le genre d’Attila”. Per a mi, Brassens amagava una profunda i eterna felicitat fins i tot a les cançons més tristes. Qui no ha desitjat endinsar-se en el món de l’amor més profund escoltant “Il n’y a pas d’amour heureux”?.. Qui no ha desitjat ser distint de tothom, anar contra corrent, escoltant que “la musique qui marche a pas, celà ne me regarde pas”?.. Desprès anàvem tots en una fila disciplinada, al cap i a la fi, érem nens russos. M’agradaria poder dir que aquelles cançons de George Brassens havien cultivat en mi, de ben petita, l’amor per la llibertat. Però el que més van cultivar en mi, és l’amor per l’amistat, i per la llengua francesa. Encara aprenent els meus verbs irregulars, intentava pronunciar les “erres” com Brassens, i imitava – suposo que sense gran èxit - l’accent del sud, del Midi francès. Després, ja a Moscou, a la universitat, havent començat a aprendre castellà, vaig passar vàries hores escoltant la versió de Paco Ibáñez d’aquelles cançons que m’agradaven tant.
La cançó que porto cantant tot el dia d’avui no té cap moralitat ni context polític. “Quand je vais chez la fleuriste, je n’achète que des lilas”. M’agrada la seva malenconia, potser perquè en vaig menjar tantes, d’aquelles flors d’un nombre indeterminat de pètals, potser perquè em sento feliç. Amic lector, t’envio una branca de lilàs: a Rússia, eren flors d’estiu.
(Publicat al BONDIA el 28 de juliol del 2010)
Les flors i la bellesa
Foto: Reinaldo Márquez
Com a una bona russa, percebo la relació íntima i inseparable entre les flors i la bellesa. Allà on vaig néixer, les flors es regalaven per a qualsevol ocasió. Començava l’any escolar: tots els nens i totes les nenes portaven uns gladiols (habitualment tres) o un ram de crisantems a les seves mestres. Era tradicional. Suposo que les mestres (dones) rebien més flors que els mestres (homes), però no us ho puc assegurar: a la meva escola, que jo recordi, totes les mestres eren dones... Anaves al poble –i tornaves, en autobús, carregada de tulipes, narcisos o peònies del jardí de l’àvia, segons el moment de la primavera o de l’estiu. També portaves pastanagues, bolets o maduixes– però les flors no hi faltaven. Feies tot el trajecte de quaranta, cinquanta minuts, moltes vegades de peu (els autobusos eren barats, però anaven plens), envoltada de la seva aroma. Lògicament, devien haver-n’hi altres, d’olors, moltes i menys agradables, però l’olor que jo recordo, per molt que devia haver estat barrejada amb la suor de la multitud i els fums de gasolina, és inconfusiblement floral. En arribar a casa, les flors s’havien pansit, però les posaves a l’aigua i tornaven a viure.
A la ciutat, els col·legials, organitzats amb l’habitual i ferma disciplina de l’escola comunista (no tan diferent de la religiosa com es podria imaginar) anàvem a plantar arbres als parcs, però la sensibilitat ambiental no incloïa la idea que plegar flors podia ser dolent. Potser no tocàvem algunes espècies protegides en particular, però sovint era qüestió del sentit comú: collies les mateixes flors que la mare o l’àvia (les margarides, les agafaves, les campanetes blaves, no). No era qüestió de trobar flors rares, però plegar flors era tan bo com era bo i fins i tot festiu menjar carn (tot i que no se’n menjava gaire, per raons de preu, i molta gent religiosa se n’abstenia durant certes èpoques de l’any, no érem vegetarians per convicció, en absolut), com era bo tenir molts llibres (no es considerava un insult als boscos i un assalt als pulmons dels múltiples habitants del mateix petit apartament, sinó un signe d’alta cultura).
Les floristeries de la ciutat no utilitzaven esprais ni conservants; no es feien rams ni composicions florals, llevat que es tractés d’un funeral o d’una boda. La teva composició la feies tu mateixa, amb unes herbes verdes decoratives que podies escollir al teu gust. Hi havia normes, poques però rígides: sempre un nombre senar de flors. Mai dos o quatre: només als cementiris, per als morts. Sempre flors fresques, mai de plàstic. Les flors grogues es consideraven un emblema d’engany: “si el teu xicot et regala flors grogues, t’enganya”. No sé a qui se li podia acudir regalar flors grogues sabent això, però de narcisos i de tulipes grocs, en regalàvem uns quants, amb una felicitat que ignorava les nostres pròpies supersticions. De nens, fèiem garlandes precioses de pixallits grocs per a nosaltres mateixos i totes les nostres famílies, i no protestava ningú. Érem contradictoris en les nostres creences. Compràvem flors en tantes ocasions que intueixo que devien ser ridículament barates, com tantes altres coses de l’època soviètica que per alguna raó sortien pràcticament gratis a la ciutadania mig afamada. Gairebé ignoràvem l’existència de les flors tropicals: totes eren de la regió. Anaves a visitar la tia: li portaves un grapat de nomoblidis de camp. La teva germana tornava del viatge a Moscou: a l’arribada a l’aeroport o a l’estació del tren l’esperaves amb set clavells. Convidaves els companys de classe a celebrar el teu aniversari: acabaves amb seixanta roses salvatges. Sorties a passejar sola: et regalaves violetes o lilàs.
Quan ve la meva mare, em compra una rosa. No hi puc fer res; vol introduir un toc d’harmonia a la meva vida, i crec que ho aconsegueix. Per una raó que no acabo d’esbrinar, aquí, a Andorra, si em compro flors, em sento un xic culpable, se’m fa estrany passejar pels carrers amb una flor quan no és cap dia de Sant Jordi. Però a Rússia es fa, i molt poques vegades, jo mateixa em compro una rosa blanca o vermella, habitualment a la floristeria darrere de l’Escale que té el programa d’ofertes: “Les flors, més sovint”. Aquí, quan es regalen flors, gairebé sempre es regalen rams, i els rams més macos que he rebut a la meva vida crec que havien provingut de la “Floristeria del poble”, d’Encamp...
Gaudiu de la bellesa, els efímers moments d’estiu. Tots els moments són eterns quan són una font de plaer.
(Publicat al Fòrum.ad el 24 de juliol del 2010)
Inici de sessió d'usuari
Amb el suport de
