Blocaires del Pirineu

Autor: Anònim.

Equivalent: El que quiera hacer de toro, adelante. [ES]

Font: Vista en un comentari a El Mundo (espanyol) el 28/07/2010.

Nota: Dedicada a tots els amants de la barbàrie casposa.

No em direu que, des que tenim aquest invent de la TDT (Televisió Digital Terrenal, com li n'hi ha dit més d'un cop el Montilla), no coneixeu gent del vostre entorn, gens sospitosa de ser espanyolista ni pepera, que admeten que una de les cadenes que acostumen a veure sovint -davant del trist panorama que ofereixen la resta- és Intereconomía.

A casa nostra la veiem sovint. Ara mateix, que fa poca estona que el Parlament ha aprovat la prohibició de les corrides de toros, hem dit: posem Intereconomía, a veure com estan els ànims. El programa Dando caña (el nom ho diu tot) només parla d'això. Per tant, i primer punt a favor de sintonitzar Intereconomía, normalment fan debats de notícies que acaben de passar. Lluny dels pesats del 3/24 (Tot el que vols saber, quan ho vols saber, quin riure). Fa gràcia veure que no hi ha cap tertulià defensor dels drets dels animals, per exemple. És un altre punt que m'enganxa sovint a Intereconomía: hi ha molts programes de debat i tots els tertulians opinen el mateix, amb més o menys matisos, però tots estan d'acord. ¿Qui s'atreviria aquí a casa nostra a crear un canal com aquest però en versió independentista? Seria sensacional, a mi aquests d'Intereconomía em fan una mica d'enveja, per ser tan desacomplexats.

I veient els sms que van passant durant el programa, és clar que hi ha molts catalans -de tots els colors- que mirem Intereconomía. Amb el Marc pensem justament el que deia un d'aquests missatges fa pocs minuts: Si no tinguessin Catalunya, de què parlarien? La vida que els donem!

Bé, i al marge d'això, contents estem a casa nostra per la decisió del Parlament. La tradició no pot justificar una barbàrie. Jo estaria a favor de les corrides si, com passa amb la pesca controlada sense mort, el final fos seguir vivint, tant el torero com el toro.

josefina

Article de Jordi Cabré en aquest nyap en què s'ha convertit l'Avui.cat. Al final diu:

"A mi m'agradaria que la propera legislatura fos la de la declaració d'independència, i no descarto gens que ho sigui. Tot evoluciona molt ràpidament. Però crec que cadascú ha d'arribar a aquest punt on sóc jo (on som molts) seguint el seu propi ritme, i CiU porta un ritme més lent perquè no és una moto aquàtica sinó un transatlàntic. ERC, accelerada verbalment, s'ha estavellat amb els seus propis fets. I Solidaritat, o el partit que en sorgeixi? Que empenyi. Com fem molts. Que sigui un far, o una barca guia. Però que no sigui un corsari que posi ningú entre l'espasa i la paret. Ara només ens faltarien bandolers i pirates per tornar a la decadència, a Olivares i al Tractat dels Pirineus."

No ens confonguem d'enemic. Jo tiro més aviat cap a la Solidaritat, i tu cap a CiU, i tu cap a ERC. I al final ens trobarem. A veure si som capaços de fer la nostra, la que sigui, cadascú la seva, i anar empenyent, sense tocar el que no sona.

La vida és molt curta, però també és prou llarga perquè el teu deteriorament sigui digerible. M'acabo de mirar al mirall. No estic pas malament; simplement, una mica deteriorat. Hehe.

Ja començo a estar una mica fart de la campanya d'alguns saberuts contra de l'independentisme desacomplexat. Surt una proposta nova per intentar canviar les coses i l'enemic, ves per on, deixa de ser el PSC-PSOE. Que sí, home, que cal molta intel·ligència per tirar endavant el procés de divorci. Ja ho sabem. Cal intel·ligència, gent preparada, polítics que s'ho creguin, un poble decidit i empresaris que comencin a obrir el mercat. El que no suporto són les lliçons (partidistes, és clar) d'alguns opinadors que només són capaços d'aferrar-se al tòpic de l'independentista arrauxat, impacient i limitat que no sap copsar la complexitat de la siuació en què ens trobem. Ara és l'hora dels intel·ligents, dels que saben tocar de peus a terra. D'ells, dels senyors Esteve. Doncs mira, si voleu alliçonar, comenceu a explicar, quan us referiu a aquest independentisme eixelebrat, de qui parleu. Noms. No em vingueu amb l'excusa dels comentaristes desbocats dels webs i els blocs; vosaltres, que voleu tan alt, no podeu rebaixar el vostre prisma polièdric. I després, desplegueu la vostra intel·ligència i expliqueu-nos, als pobres ruquets, què hem de fer, si muntarun concert ben econòmic, si esperar que la gent avisi quan hagi madurat, que si naps, que si cols. Si pot ser, amb un argumentari sense vaguetats ni discursos de disc dur.

Les dotze. A casa nostra no són hores, o més ben dit, no eren hores fins que van aparèixer les nostres corretges. Ara vinc de passejar la nena amb el cotxet, amunt i avall fins que s'ha adormit. És el que en diríem, modernament, una defensa preventiva davant el més que posssible atac de còlics amb què ens obsequia la Maria cada dia. (Si teniu algun amic o similar amb un fill petitíssim i us diu que tot va de puta mare, menteix. És un amic mentidoret.) Ha tardat mitja hora llarga a adormir-se, en un passeig molt agradable després que la pluja hagi refrescat l'ambient. M'hi hauria quedat una estona més, a la fresca, però he tingut prou temps per omplir la bossa i els pulmons.

No sé pas d'on surten tants cargols. On s'amaguen quan no plou? Gran misteri.

Ara m'adono que estic molt cansat.

Aquest parell de nimonis no ens deixen fer vacacions com déu mana. Només ens permeten fer escapadetes, no d'un dia, sinó d'hores o minuts. Les meves sortides fugisseres es concentren, bàsicament, als marges quan ha plogut i a l'hort, on el sogre, tot solet, ha muntat una logística que enriu-te'n dels arquitectes. Només hi he pogut anar uns quants dies a treure herba, però les pluges d'aquesta temporada han fet créixer l'herba d'una manera desmesurada i ara ja no s'hi pot fer res.

Aquests dies, quan tinc una estoneta, agafo la moto i el Quico, i cap avall. Pensar que hi ha mongetes (o tavelles, com en diuen aquí), carbassons, tomàquets /tomates, porros, cebes, cols, bledes, pebrots, cogombres (o pepinos, com en diuen aquí), etc., que es poden fer malbé... em poso malalt. Però no solament hi baixo per aquest remordiment, sinó també perquè trec a passejar el Quico i em trec a passejar a mi. És el meu esbarjo. Arribes a casa i a triar mongetes, a congelar-ho tot perquè no en mengem prou per absorbir-ho tot (aquí són molt de poble, però el que menja més verdura, amb diferència, és el nouvingut d'Igualada, servidora). I afededéu que no hi ha res com menjar tomàquets que fan olor de tomàquests. I les cebes... ummm. Això no té preu. Amb una estona a l'hort i menjant-ne aquests fruits deliciosos faig les meves vacances.