En Pep hi diu la seva
Viatge a la fin del món
(Dedicat a tots els sahrauís que algun dia podran travessar el desert i enderrocar aquest maleït mur de la vergonya que els separa de casa seva)
Dijous, són dos quarts de set del matí. Potser és la primera vegada que m'aixeco tant d'hora en un viatge als campaments. Surto de casa, tots dormen menys la Zedna, sempre pendent de tot. Camino uns deu minuts fins arribar a la casa on es troba el Miquel, la Gemma i la Clara. A fora ja ens espera un Toyota blau de Protocolo. Jo encara estic una mica tou a causa del cop de calor. Pujem al jeep, som set més el xofer. Iniciem el viatge, encara no fa gens de calor. Ens dirigim cap a Rabuni per carretera esfaltada. Ens uns 25 minuts arribem a la zona ministerial, la carretera s'acaba i iniciem el nostre viatge pel desert.
Trajecte des de Rabuni fins el mur.
Viatgem una hora més, de cop una construcció, ens diuen que a partir d'aquest moment ens trobem ja en territori del sàhara occidental (la zona alliberada pel Frente Polisario). Em fa il.lusió traspassar aquesta frontera, estic ja per fi en terra sahrauí. Es fa estrany tenir-la tant a prop i alhora tant i tant lluny. Mitja horeta més de viatge, algunes bromes pel camí, algun comentari, però sobretot silenci. Tots gaudim d'aquests moment tant especial, els sahrauís també. Sempre m'he preguntat com poden saber on van enmig d'un desert, no ho entendré mai. De cop algú comenta "ya se ve" i jo pregunto "on?". Costa de diferenciar el terreny del mur des de la llunyania, de fet està construit amb sorra i pedres. Pocs minuts després estem just davant, comencen a sortir soldats marroquins, suposo que ens vigilen.
Detall del mur (a uns 350 metres)
Detall de mur (2)
Detall del mur (3)
Detall del mur (4)
Estem uns deu minuts just enfront de l'exèrcit marroquí, els fem fotos, ens miren i comença a brotar un sentiment de ràbia continguda. Què coi i foten aquests paios enmig del no res? Pujem al Toyota i ràpidament ens traslladem a un altre punt d'observació. Durant el trajecte passem a tot just 150 metres del mur i també dels soldats. Quasi els veig la cara!. Uns quilòmetres més enllà veiem un altre jeep de Protocolo, en xofer s'hi dirigeix. Arribem i ens trobem amb un grup d'italians que també visita el mur. Parlem una estona amb ells tot observant les restes de la guerra: bales de tot tipus i fragments de morters envaeixen el terra. Són la història muda d'un conflicte quasi cobert per la sorra del desert. El guia sahrauí dels italians ens comenta que el govern marroquí es gasta dos milions de dòlars diaris per mantenir el mur actiu: més de dos mil quilòmetres, milers de soldats i d'armament impideixen un poble retornar a casa seva en pau.
El mur vist des del google earth
En silenci penso en com d'inútil és la vida de tots aquells soldats, perduts enmig del no res. La Gemma d'adelanta uns metres, vol alguna imatge més propera del mur, però el nostre guia li impedeix, el mur està envoltat de milions de mines que en dificulten l'accés. Ens acomiadem dels italians i sortim de nou cap a Rabuni. Com no podia ser d'altra manera ens aturem en poca estona. El motiu? cal fer un te abans de tornar a casa, comença a fer calor i hem de recuperar forces. El retorn és més ràpid, el Toyota vola sobre la sorra i les pedres, en poc mes d'una hora ja som a Rabuni i enfilem direcció Smara.
Si voleu saber-ne més:
Mapa Sàhara Occidental amb la localització del mur
En Pep parla del mur (I)
En Pep parla del mur (II)
Algunes imatges més:
Fence with accumulated sand
Wall with fort
Wall smothered by dune with fort nearby
Wall smothered by dune with fort
Road cut by fence
Disused fort on 5th wall
Abandoned fort and section of 5th wall
End of the road in the south with compound and fort
Dijous, són dos quarts de set del matí. Potser és la primera vegada que m'aixeco tant d'hora en un viatge als campaments. Surto de casa, tots dormen menys la Zedna, sempre pendent de tot. Camino uns deu minuts fins arribar a la casa on es troba el Miquel, la Gemma i la Clara. A fora ja ens espera un Toyota blau de Protocolo. Jo encara estic una mica tou a causa del cop de calor. Pujem al jeep, som set més el xofer. Iniciem el viatge, encara no fa gens de calor. Ens dirigim cap a Rabuni per carretera esfaltada. Ens uns 25 minuts arribem a la zona ministerial, la carretera s'acaba i iniciem el nostre viatge pel desert.
Trajecte des de Rabuni fins el mur.
Viatgem una hora més, de cop una construcció, ens diuen que a partir d'aquest moment ens trobem ja en territori del sàhara occidental (la zona alliberada pel Frente Polisario). Em fa il.lusió traspassar aquesta frontera, estic ja per fi en terra sahrauí. Es fa estrany tenir-la tant a prop i alhora tant i tant lluny. Mitja horeta més de viatge, algunes bromes pel camí, algun comentari, però sobretot silenci. Tots gaudim d'aquests moment tant especial, els sahrauís també. Sempre m'he preguntat com poden saber on van enmig d'un desert, no ho entendré mai. De cop algú comenta "ya se ve" i jo pregunto "on?". Costa de diferenciar el terreny del mur des de la llunyania, de fet està construit amb sorra i pedres. Pocs minuts després estem just davant, comencen a sortir soldats marroquins, suposo que ens vigilen.
Detall del mur (a uns 350 metres)
Detall de mur (2)
Detall del mur (3)
Detall del mur (4)
Estem uns deu minuts just enfront de l'exèrcit marroquí, els fem fotos, ens miren i comença a brotar un sentiment de ràbia continguda. Què coi i foten aquests paios enmig del no res? Pujem al Toyota i ràpidament ens traslladem a un altre punt d'observació. Durant el trajecte passem a tot just 150 metres del mur i també dels soldats. Quasi els veig la cara!. Uns quilòmetres més enllà veiem un altre jeep de Protocolo, en xofer s'hi dirigeix. Arribem i ens trobem amb un grup d'italians que també visita el mur. Parlem una estona amb ells tot observant les restes de la guerra: bales de tot tipus i fragments de morters envaeixen el terra. Són la història muda d'un conflicte quasi cobert per la sorra del desert. El guia sahrauí dels italians ens comenta que el govern marroquí es gasta dos milions de dòlars diaris per mantenir el mur actiu: més de dos mil quilòmetres, milers de soldats i d'armament impideixen un poble retornar a casa seva en pau.
El mur vist des del google earth
En silenci penso en com d'inútil és la vida de tots aquells soldats, perduts enmig del no res. La Gemma d'adelanta uns metres, vol alguna imatge més propera del mur, però el nostre guia li impedeix, el mur està envoltat de milions de mines que en dificulten l'accés. Ens acomiadem dels italians i sortim de nou cap a Rabuni. Com no podia ser d'altra manera ens aturem en poca estona. El motiu? cal fer un te abans de tornar a casa, comença a fer calor i hem de recuperar forces. El retorn és més ràpid, el Toyota vola sobre la sorra i les pedres, en poc mes d'una hora ja som a Rabuni i enfilem direcció Smara.
Si voleu saber-ne més:
Mapa Sàhara Occidental amb la localització del mur
En Pep parla del mur (I)
En Pep parla del mur (II)
Algunes imatges més:
Fence with accumulated sand
Wall with fort
Wall smothered by dune with fort nearby
Wall smothered by dune with fort
Road cut by fence
Disused fort on 5th wall
Abandoned fort and section of 5th wall
End of the road in the south with compound and fort
El Liban
País petits però complicat, el Liban és altre cop notícia doncs les milícies xiïtes de l'Hesbol·là s'han apoderat de bona part dels edificis governamentals de la capital, Beirut, de les seus dels principals mitjans de comunicació i d'algunes casernes de l'exèrcit. Si us interessa saber què passa al Liban us recomano el bloc del Ferran Canet, un català que hi viu i ens explica com veu el conflicte de primerà mà.
Renovació del Fotobloc
Avui m'he decidit a renovar la imatge del fotobloc i reconvertir-lo en un nou espai multimèdia on també hi tindrà cabuda un nou apartat podcast. Us convido a visitar-lo i a dir-hi la vostra
Crònica d'un sopar qualsevol
Són quasi les set de la tarda, arribem al control d'entrada al campament del 27 de Febrero. Dos policies sahrauís li demanen els papers al nostre conductor, un bon amic. S'inicia la típica discussió, els policies no ens volen deixar passar. Si em permeteu el parèntesi m'agradaria saber a que es dediquen aquests senyors situats a l'entrada dels campaments de refugiats. Tanco parèntesi, finalment i quan ja no podem més els diem que anem a veure la ministra de cultura, en sentir el seu nom Jadiya Hamdi la seva actitud canvia. Ens deixen passar sense problemes. Arribem al seu despatx, si està fresquet, tot està molt fosc, per reduir la calor. Un petit ventilador ens dona la benvinguda. Parlem durant 30 minuts sobre els seus projectes, una aposta clara per recuperar la cultura sahrauí, que es troba en perill d'extinció. Aposta per construir centres culturals, recuperar el seu patrimoni cultural i etnològic. Es veu la seva determinació en cada paraula que diu, percebo, això sí, un cert cansament físic. Acabada la reunió ens traslladem a casa seva, a dos minuts del seu despatx. És una casa sahrauí típica, però amb més comoditats. La haima és molt més gran i hi ha corrent elèctric. El 27 de Febrero és l'únic campament que en gaudeix.
Esperm l'arribada d'uns quants convidats més tot fent un suquet de mango. Arriben els belgues són una dotzena, ONG's com Oxfam, observadors de la UE, cooperants, etc. Fem les presentacions de rigor. Cinc minuts més tard arriben dues cooperants de Navarra. Fa quinze anys que treballen amb els sahrauís, se les veu experimentades. S'inicia la típica tertúlia tot esperant l'arribada del president Abdelaziz.
Finalment iniciem el sopar, el president arribarà tard, em recorda a algú... als postres arriba Abdelaziz, ens regala un Bienvenidos, seguit d'uns quants Bienvenue, que repeteix cada cinc minuts. Estem mitja horeta escoltant el que diu. De cop algú diu, que fulanito cooperant d'una ONG belga en favor del poble sahrauí és marroquí. L'Abdelaziz li pregunta de quina part, ell contesta del RIF, el pobre nano comença a suar... el president li agraeix el suport i li recorda que té l'honor de ser el primer marroquí que menja a casa seva.
Poc després sortim al patí, salutacions i comiats, el cotxe del president ens espera per tornar-nos a casa. Per si algú li interessa vam menjar el mateix que en qualsevol altra haima, una amanida, pollastre i carn de cabra, de postres fruita.
Si us sóc sincer em va agradar sopar amb ells, però no més del que m'agrada compartir taula amb qualsevol altre sahrauí. Tots tenen coses interessants per explicar....
Esperm l'arribada d'uns quants convidats més tot fent un suquet de mango. Arriben els belgues són una dotzena, ONG's com Oxfam, observadors de la UE, cooperants, etc. Fem les presentacions de rigor. Cinc minuts més tard arriben dues cooperants de Navarra. Fa quinze anys que treballen amb els sahrauís, se les veu experimentades. S'inicia la típica tertúlia tot esperant l'arribada del president Abdelaziz.
Finalment iniciem el sopar, el president arribarà tard, em recorda a algú... als postres arriba Abdelaziz, ens regala un Bienvenidos, seguit d'uns quants Bienvenue, que repeteix cada cinc minuts. Estem mitja horeta escoltant el que diu. De cop algú diu, que fulanito cooperant d'una ONG belga en favor del poble sahrauí és marroquí. L'Abdelaziz li pregunta de quina part, ell contesta del RIF, el pobre nano comença a suar... el president li agraeix el suport i li recorda que té l'honor de ser el primer marroquí que menja a casa seva.
Poc després sortim al patí, salutacions i comiats, el cotxe del president ens espera per tornar-nos a casa. Per si algú li interessa vam menjar el mateix que en qualsevol altra haima, una amanida, pollastre i carn de cabra, de postres fruita.
Si us sóc sincer em va agradar sopar amb ells, però no més del que m'agrada compartir taula amb qualsevol altre sahrauí. Tots tenen coses interessants per explicar....
Inici de sessió d'usuari
Amb el suport de
