Entrades recents dels blocaires:
Ara, Solidaritat (II)
Jo, això de Solidaritat m'ho miro una mica de lluny perquè ara no tinc cap més remei que agafar-m'ho tot amb una certa distància per falta absoluta de temps, però cada cop m'engresca més. Ahir el Marc va arribar content de la Seu, on es va centralitzar el vot pirinenc de la jornada de primàries. Li va agradar la molt bona organització (made in López Tena) i retrobar-se amb antics companys del camí que havia començat amb Reagrupament. Bé, ell ja ha fet algun escrit amb la seva opinió del tema, molt més argumentada del que jo faré ara perquè no ho visc tan de prop com ell, però també hi volia dir la meva.
Tot i que amb Reagrupament tampoc m'hi vaig implicar tant com el Marc, aquella aventura m'havia engrescat molt. I suposo que tot el que va tan de pressa a pujar té tots els números perquè baixi a la mateixa velocitat. És que tot just fa un any que vam passar l'11 de setembre a Barcelona, a l'homenatge al general Moragues! I recordo haver fet més d'un i de dos escrits elogiant Reagrupament, el Carretero, la Carandell... Però en molts pocs mesos se'n va anar tot a fer punyetes i d'una manera fastigosament lamentable. Una altra oportunitat perduda en el trajecte cap a la independència. I torna el desànim i et tornes a plantejar que votaràs Convergència.
Llavors apareix l'opció Laporta. He de dir que com a president del Barça hi va haver coses i actituds que no m'agradaven, i que quan va anunciar que saltaria a la política no em generava ni il·lusió ni confiança. Estava més al plat de la balança dels que el consideren un pallasso-bufó-fanfarró, que no pas a l'altra. Però amb el temps he canviat una mica l'opinió. Ara penso que va ser un valent, com pocs n'hi ha hagut fins ara, per declarar-se obertament independentista i per parlar clar sobre la situació actual. ¿Quantes vegades hem lamentat que personatges destacats del nostre país no s'atreveixin a posicionar-se davant dels atacs que patim constantment per part d'Espanya? Ho fa el president del Barça i tothom se li tira a sobre. Per què? L'excusa barata que no es pot barrejar esport amb política. Quin riure. Ens agradi o no, a l'esport d'avui hi ha molta política, i només cal que ens fixem en què ha suposat la victòria de la Roja al Mundial. Per tant, que no em vinguin amb sopars de duro. El que passa és que molesta. Molesta als uns i als altres i als del mig. A tots.
Al Laporta avui l'ignoren i/o el massacren els grans mitjans de comunicació, aquells que van propiciar descaradament la victòria del Rosell. I és sobretot aquesta actitud, sumada a les crítiques que li plouen de totes bandes, el que ara fa que el ja candidat a president tingui tota la meva simpatia. Com més l'ataquen, ara més el defenso. És aquella situació: qui per tu és un pallasso per mi és un valent, qui per tu és un bufó per mi és un pencaire, qui per tu és un fanfarró per mi és un lluitador.
I a més, hi ha els seus companys de viatge. Alguns m'agraden, altres no tant. Al López Tena l'admiro perquè li trobo aquella barreja fascinant de geni amb un punt de bogeria (o de boig amb tocs de genialitat, segons qui s'ho miri). Avui el Sostres li dedica una (altra) frase genial: "Un home que té prou força per crear i destruir el món diverses vegades." Ell i el López Bofill, ara per ara, són per mi la garantia que aquest és un projecte en el qual puc i he de creure. L'Uriel Bertran no em genera tanta simpatia, potser perquè, per com ha anat tot, el veig una mica oportunista. A l'Anna Arqué la conec poc però, i ja sé que aquesta consideració se'm considerarà frívola i que res té a veure amb el que s'ha de debatre, la trobo molt elegant. I aquests detalls també són importants. Una mica d'elegància i de posat tranquil enmig d'homes impetuosos és necessari. També volia parlar de l'Emili Valdero, un dels quatre maleïts que van fer desencadenar la crisi a Reagrupament. Alguns cops he llegit comentaris molt durs cap a ell però, pel que jo sé de la història i també pel que he pogut anar seguint una mica més de prop aquests últims mesos, l'Emili és un altre pencaire infatigable que se la creu de veritat, aquesta lluita per aconseguir la independència. Hi ha detalls (m'agrada fixar-m'hi, en els detalls) que em diuen molt d'una persona: el 14 d'agost de l'any passat vaig acompanyar el Marc a la presentació de Reagrupament a Puigcerdà. En acabar l'acte l'Emili el va saludar i quan va saber que el 9 de setembre es feia la presentació a la Seu li va faltar temps per oferir-se a venir i explicar el frau de l'acord de finançament. I el 9 de setembre va venir, va fer una altra explicació clara i entenedora sobre aspectes que no són fàcils d'explicar, i va tornar cap a Barcelona sense quedar-se a sopar. Es va guanyar la meva simpatia en aquell moment.
Cada cop falta menys per les eleccions. M'hauria agradat molt que a Reagrupament haguessin baixat del burro i les forces s'haguessin unit. Avui el que és clar és que als candidats de Solidaritat els han elegit els adherits que ahir van voler votar, i als de Reagrupament, en contra del que es diu als estatuts, no. Veurem com es mouen les fitxes les pròximes setmanes però, ara per ara, Laporta al Parlament!
josefina
Tot i que amb Reagrupament tampoc m'hi vaig implicar tant com el Marc, aquella aventura m'havia engrescat molt. I suposo que tot el que va tan de pressa a pujar té tots els números perquè baixi a la mateixa velocitat. És que tot just fa un any que vam passar l'11 de setembre a Barcelona, a l'homenatge al general Moragues! I recordo haver fet més d'un i de dos escrits elogiant Reagrupament, el Carretero, la Carandell... Però en molts pocs mesos se'n va anar tot a fer punyetes i d'una manera fastigosament lamentable. Una altra oportunitat perduda en el trajecte cap a la independència. I torna el desànim i et tornes a plantejar que votaràs Convergència.
Llavors apareix l'opció Laporta. He de dir que com a president del Barça hi va haver coses i actituds que no m'agradaven, i que quan va anunciar que saltaria a la política no em generava ni il·lusió ni confiança. Estava més al plat de la balança dels que el consideren un pallasso-bufó-fanfarró, que no pas a l'altra. Però amb el temps he canviat una mica l'opinió. Ara penso que va ser un valent, com pocs n'hi ha hagut fins ara, per declarar-se obertament independentista i per parlar clar sobre la situació actual. ¿Quantes vegades hem lamentat que personatges destacats del nostre país no s'atreveixin a posicionar-se davant dels atacs que patim constantment per part d'Espanya? Ho fa el president del Barça i tothom se li tira a sobre. Per què? L'excusa barata que no es pot barrejar esport amb política. Quin riure. Ens agradi o no, a l'esport d'avui hi ha molta política, i només cal que ens fixem en què ha suposat la victòria de la Roja al Mundial. Per tant, que no em vinguin amb sopars de duro. El que passa és que molesta. Molesta als uns i als altres i als del mig. A tots.
Al Laporta avui l'ignoren i/o el massacren els grans mitjans de comunicació, aquells que van propiciar descaradament la victòria del Rosell. I és sobretot aquesta actitud, sumada a les crítiques que li plouen de totes bandes, el que ara fa que el ja candidat a president tingui tota la meva simpatia. Com més l'ataquen, ara més el defenso. És aquella situació: qui per tu és un pallasso per mi és un valent, qui per tu és un bufó per mi és un pencaire, qui per tu és un fanfarró per mi és un lluitador.
I a més, hi ha els seus companys de viatge. Alguns m'agraden, altres no tant. Al López Tena l'admiro perquè li trobo aquella barreja fascinant de geni amb un punt de bogeria (o de boig amb tocs de genialitat, segons qui s'ho miri). Avui el Sostres li dedica una (altra) frase genial: "Un home que té prou força per crear i destruir el món diverses vegades." Ell i el López Bofill, ara per ara, són per mi la garantia que aquest és un projecte en el qual puc i he de creure. L'Uriel Bertran no em genera tanta simpatia, potser perquè, per com ha anat tot, el veig una mica oportunista. A l'Anna Arqué la conec poc però, i ja sé que aquesta consideració se'm considerarà frívola i que res té a veure amb el que s'ha de debatre, la trobo molt elegant. I aquests detalls també són importants. Una mica d'elegància i de posat tranquil enmig d'homes impetuosos és necessari. També volia parlar de l'Emili Valdero, un dels quatre maleïts que van fer desencadenar la crisi a Reagrupament. Alguns cops he llegit comentaris molt durs cap a ell però, pel que jo sé de la història i també pel que he pogut anar seguint una mica més de prop aquests últims mesos, l'Emili és un altre pencaire infatigable que se la creu de veritat, aquesta lluita per aconseguir la independència. Hi ha detalls (m'agrada fixar-m'hi, en els detalls) que em diuen molt d'una persona: el 14 d'agost de l'any passat vaig acompanyar el Marc a la presentació de Reagrupament a Puigcerdà. En acabar l'acte l'Emili el va saludar i quan va saber que el 9 de setembre es feia la presentació a la Seu li va faltar temps per oferir-se a venir i explicar el frau de l'acord de finançament. I el 9 de setembre va venir, va fer una altra explicació clara i entenedora sobre aspectes que no són fàcils d'explicar, i va tornar cap a Barcelona sense quedar-se a sopar. Es va guanyar la meva simpatia en aquell moment.
Cada cop falta menys per les eleccions. M'hauria agradat molt que a Reagrupament haguessin baixat del burro i les forces s'haguessin unit. Avui el que és clar és que als candidats de Solidaritat els han elegit els adherits que ahir van voler votar, i als de Reagrupament, en contra del que es diu als estatuts, no. Veurem com es mouen les fitxes les pròximes setmanes però, ara per ara, Laporta al Parlament!
josefina
A l'altre costat del mirall
Normal 0 false false false EN-US X-NONE X-NONE MicrosoftInternetExplorer4 /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Table Normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0in 5.4pt 0in 5.4pt; mso-para-margin-top:0in; mso-para-margin-right:0in; mso-para-margin-bottom:10.0pt; mso-para-margin-left:0in; line-height:115%; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:"Calibri","sans-serif"; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin;}
Normal 0 false false false EN-US X-NONE X-NONE MicrosoftInternetExplorer4 /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Table Normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0in 5.4pt 0in 5.4pt; mso-para-margin-top:0in; mso-para-margin-right:0in; mso-para-margin-bottom:10.0pt; mso-para-margin-left:0in; line-height:115%; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:"Calibri","sans-serif"; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin;}
Normal 0 false false false EN-US X-NONE X-NONE MicrosoftInternetExplorer4 /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Table Normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0in 5.4pt 0in 5.4pt; mso-para-margin-top:0in; mso-para-margin-right:0in; mso-para-margin-bottom:10.0pt; mso-para-margin-left:0in; line-height:115%; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:"Calibri","sans-serif"; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin;}
Normal 0 false false false EN-US X-NONE X-NONE MicrosoftInternetExplorer4 /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Table Normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0in 5.4pt 0in 5.4pt; mso-para-margin-top:0in; mso-para-margin-right:0in; mso-para-margin-bottom:10.0pt; mso-para-margin-left:0in; line-height:115%; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:"Calibri","sans-serif"; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin;}
Normal 0 false false false EN-US X-NONE X-NONE MicrosoftInternetExplorer4 /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Table Normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0in 5.4pt 0in 5.4pt; mso-para-margin-top:0in; mso-para-margin-right:0in; mso-para-margin-bottom:10.0pt; mso-para-margin-left:0in; line-height:115%; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:"Calibri","sans-serif"; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin;}
Normal 0 false false false EN-US X-NONE X-NONE MicrosoftInternetExplorer4 /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Table Normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0in 5.4pt 0in 5.4pt; mso-para-margin-top:0in; mso-para-margin-right:0in; mso-para-margin-bottom:10.0pt; mso-para-margin-left:0in; line-height:115%; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:"Calibri","sans-serif"; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin;}
Normal 0 false false false EN-US X-NONE X-NONE MicrosoftInternetExplorer4 /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Table Normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0in 5.4pt 0in 5.4pt; mso-para-margin-top:0in; mso-para-margin-right:0in; mso-para-margin-bottom:10.0pt; mso-para-margin-left:0in; line-height:115%; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:"Calibri","sans-serif"; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin;}
Normal 0 false false false EN-US X-NONE X-NONE MicrosoftInternetExplorer4 /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Table Normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0in 5.4pt 0in 5.4pt; mso-para-margin-top:0in; mso-para-margin-right:0in; mso-para-margin-bottom:10.0pt; mso-para-margin-left:0in; line-height:115%; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:"Calibri","sans-serif"; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin;}
Normal 0 false false false EN-US X-NONE X-NONE MicrosoftInternetExplorer4 /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Table Normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0in 5.4pt 0in 5.4pt; mso-para-margin-top:0in; mso-para-margin-right:0in; mso-para-margin-bottom:10.0pt; mso-para-margin-left:0in; line-height:115%; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:"Calibri","sans-serif"; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin;}
Normal 0 false false false EN-US X-NONE X-NONE MicrosoftInternetExplorer4 /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Table Normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0in 5.4pt 0in 5.4pt; mso-para-margin-top:0in; mso-para-margin-right:0in; mso-para-margin-bottom:10.0pt; mso-para-margin-left:0in; line-height:115%; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:"Calibri","sans-serif"; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin;}
Normal 0 false false false EN-US X-NONE X-NONE MicrosoftInternetExplorer4 /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Table Normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0in 5.4pt 0in 5.4pt; mso-para-margin-top:0in; mso-para-margin-right:0in; mso-para-margin-bottom:10.0pt; mso-para-margin-left:0in; line-height:115%; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:"Calibri","sans-serif"; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin;}
Normal 0 false false false EN-US X-NONE X-NONE MicrosoftInternetExplorer4 /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Table Normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0in 5.4pt 0in 5.4pt; mso-para-margin-top:0in; mso-para-margin-right:0in; mso-para-margin-bottom:10.0pt; mso-para-margin-left:0in; line-height:115%; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:"Calibri","sans-serif"; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin;}
Normal 0 false false false EN-US X-NONE X-NONE MicrosoftInternetExplorer4 /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Table Normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0in 5.4pt 0in 5.4pt; mso-para-margin-top:0in; mso-para-margin-right:0in; mso-para-margin-bottom:10.0pt; mso-para-margin-left:0in; line-height:115%; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:"Calibri","sans-serif"; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin;}
Un matí assoleiat vaig deixar Zàmbia per endinsar-me a Zimbabwe, un país desconegut per a molta gent, fins i tot, pels qui viatgem per Àfrica. De Zimbabwe en sabem molt poc. Hem sentit a parlar de Robert Mugabe, el seu president (de 86 anys i 30 anys al cap del país), i la seva política que, a part de matar milers de persones oposants al seu govern, ha provocat una crisi econòmica i monetària molt important.
View Volta el mon in a larger map
Normal 0 false false false EN-US X-NONE X-NONE MicrosoftInternetExplorer4 /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Table Normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0in 5.4pt 0in 5.4pt; mso-para-margin-top:0in; mso-para-margin-right:0in; mso-para-margin-bottom:10.0pt; mso-para-margin-left:0in; line-height:115%; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:"Calibri","sans-serif"; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin;}
La hiperinflació va ser alarmant fins el 2009 que finalment Mugabe va decidir deixar d'imprimir diners a voluntat i va donar la benvinguda al dòlar americà com a moneda oficial. Als carrers podem comprar bitllets de 100 trilions de dòlars zimbawencs. I això no valia pas gaire. A més, el turisme no ha fet més que disminuir els darrers 10 anys fins a ser quasi nul, pel què no rebien divises estrangeres. Des del canvi de moneda l'any passat, Zimbabwe ha canviat la seva cara i està preparada per a rebre els turistes que visiten les meravelles que posseeix aquest preciós país.
Normal 0 false false false EN-US X-NONE X-NONE MicrosoftInternetExplorer4 /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Table Normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0in 5.4pt 0in 5.4pt; mso-para-margin-top:0in; mso-para-margin-right:0in; mso-para-margin-bottom:10.0pt; mso-para-margin-left:0in; line-height:115%; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:"Calibri","sans-serif"; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin;}
Vaig travessar caminant la frontera fins a arribar a Vic Falls, un poble modern dissenyat i construit expressament per acollir els turistes que venen a observar les cascades Victòria des del costat zimbabwenc. Però clar, això és Àfrica i es poden veure babuins creuant els carrers i remenant a les papereres, elefants i búfals passejant tranquil·lament per les carreteres properes al centre (a 1 km de distància).
Normal 0 false false false EN-US X-NONE X-NONE MicrosoftInternetExplorer4 /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Table Normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0in 5.4pt 0in 5.4pt; mso-para-margin-top:0in; mso-para-margin-right:0in; mso-para-margin-bottom:10.0pt; mso-para-margin-left:0in; line-height:115%; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:"Calibri","sans-serif"; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin;}
Allà m'allotjo en el millor backpackers del país del 2009 i m'aventuro a les cascades. Honestament, a mi m'han agradat més les cascades des del costat zimabawenc. Molt més llargues (1.2 km enlloc de 500 m a Zàmbia), més perspectiva que et permet veure una part més gran de les cascades, i un "danger point" sense barreres en el qual tens unes vistes espectaculars. Tanmateix, a les fotos segurament hi trobareu poca diferència amb les que vaig penjar des del de l'altre costat.
Normal 0 false false false EN-US X-NONE X-NONE MicrosoftInternetExplorer4 /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Table Normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0in 5.4pt 0in 5.4pt; mso-para-margin-top:0in; mso-para-margin-right:0in; mso-para-margin-bottom:10.0pt; mso-para-margin-left:0in; line-height:115%; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:"Calibri","sans-serif"; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin;}
De les cascades em vaig dirigir a Bulawayo, una ciutat deserta amb uns carrers amplíssims i sense cotxes. Semble una ciutat fantasma però en el centre hi podem trobar unes xemeneies enormes que ens sorprenen moltíssim ja que aquestes fàbriques normalment les trobem a les afores de les ciutat. Això ho vaig fer acompanyat del Shun, un japonès que viu a Shibuya, barri fantàstic de Tokyo.
Normal 0 false false false EN-US X-NONE X-NONE MicrosoftInternetExplorer4 /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Table Normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0in 5.4pt 0in 5.4pt; mso-para-margin-top:0in; mso-para-margin-right:0in; mso-para-margin-bottom:10.0pt; mso-para-margin-left:0in; line-height:115%; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:"Calibri","sans-serif"; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin;}
Sense res més a destacar a part d'un mercat amb color i un bar súper animat amb videoclips heavies que m'alegren el dia, ens dirigim cap a l'est on hi trobem una de les atraccions del país: les ruines de Gran Zimbabwe. Es tracta de les ruines africanes més grans al sud de les piràmides. Preguntant a viatgers si val la pena visitar les ruines, hem trobat molta diversitat de opinió: gent que les compara amb Machu Pichu i gent que diu que són horroroses.
Normal 0 false false false EN-US X-NONE X-NONE MicrosoftInternetExplorer4 /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Table Normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0in 5.4pt 0in 5.4pt; mso-para-margin-top:0in; mso-para-margin-right:0in; mso-para-margin-bottom:10.0pt; mso-para-margin-left:0in; line-height:115%; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:"Calibri","sans-serif"; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin;}
Sincerament, a mi em van agradar. Les ruines són interessants i divertides a caminar, les vistes són molt maques i vam estar sols durant tota la visita! En Shun i jo no vam trobar ni un sol turista en les més de 3 hores que vam estar allà. Això va fer que la visita fós memorable.
Normal 0 false false false EN-US X-NONE X-NONE MicrosoftInternetExplorer4 /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Table Normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0in 5.4pt 0in 5.4pt; mso-para-margin-top:0in; mso-para-margin-right:0in; mso-para-margin-bottom:10.0pt; mso-para-margin-left:0in; line-height:115%; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:"Calibri","sans-serif"; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin;}
Pels qui els agrada la història, Gran Zimbabwe era una ciutat d'entre 10 mil i 20 mil habitants que va arribar a un nivell de civilització molt avançat tenint en compte el continent i la època. La ciutat es va contruir al segle X i va estar habitada fins el segle XV quan l'excés de població va esgotar els recursos locals. Era la capital d'un regne que dominava Zimbabwe, Botswana, Mozambia i Sudàfrica. En dues paraules, Im-pressionant. M'ho imagino com una especie de Machu Pichu o Angkor africà.
Normal 0 false false false EN-US X-NONE X-NONE MicrosoftInternetExplorer4 /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Table Normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0in 5.4pt 0in 5.4pt; mso-para-margin-top:0in; mso-para-margin-right:0in; mso-para-margin-bottom:10.0pt; mso-para-margin-left:0in; line-height:115%; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:"Calibri","sans-serif"; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin;}
La meva següent parada serien les muntanyes de l'est del país, que marquen la frontera amb Mozambic. El transport públic em va deixar a la carretera general i jo m'havia de buscar la vida per accedir a la part muntanyosa. 20 segons van ser suficients perquè un senyor blanc de 82 anys amb un cotxe d'allò més interessant s'aturés a recollir-me. Es tractava d'un home entranyable originari d'Holanda però que ha viscut la major part de la seva vida a Zimbabwe. Aquest país s'havia convertit en la seva casa, com per a tantes persones més que m'he trobat pel camí.
Normal 0 false false false EN-US X-NONE X-NONE MicrosoftInternetExplorer4 /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Table Normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0in 5.4pt 0in 5.4pt; mso-para-margin-top:0in; mso-para-margin-right:0in; mso-para-margin-bottom:10.0pt; mso-para-margin-left:0in; line-height:115%; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:"Calibri","sans-serif"; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin;}
Enlloc d'acompanyar-me a buscar alllotjament em va portar a casa seva per convidar-me a beure i a xerrar. Una casa gran amb mobles d'estil holandès, piscina, jardí enorme... després de que ell xerrés prop de dues hores, va decidir que era hora que jo marxés. Vam agafar el cotxe i em va acompanyar muntanya amunt a buscar allotjament barat. La tasca seria difícil ja que vam tardar una hora i mitja però finalment vam trobar un lloc perfecte!
Normal 0 false false false EN-US X-NONE X-NONE MicrosoftInternetExplorer4 /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Table Normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0in 5.4pt 0in 5.4pt; mso-para-margin-top:0in; mso-para-margin-right:0in; mso-para-margin-bottom:10.0pt; mso-para-margin-left:0in; line-height:115%; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:"Calibri","sans-serif"; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin;}
Unes vistes impressionants, bon menjar, una habitació per a mi tot sol amb bany. Com a la resta de Zimbabwe, la electricitat va i ve quan li sembla convenient, així que em vaig trobar a les 6 de la tarda, tot a les fosques i sol com un mussol. Me'n vaig anar a dormir.
Normal 0 false false false EN-US X-NONE X-NONE MicrosoftInternetExplorer4 /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Table Normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0in 5.4pt 0in 5.4pt; mso-para-margin-top:0in; mso-para-margin-right:0in; mso-para-margin-bottom:10.0pt; mso-para-margin-left:0in; line-height:115%; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:"Calibri","sans-serif"; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin;}
L'endemà, la propietària em va proposar d'anar a cavall per un preu raonable i vaig acceptar. Vam voltar per la zona a veure els paisatges, els parcs, les muntanyes, els camins. Tot fantàstic però el que recordaré sempre és el moment en el qual vaig començar a galopar. Ai mare com corria el cavall! Es deia Bella, com la novia del vàmpir. Ella corria com el vent i jo botava com una pilota! La Bella fins i tot va passar en vàries occasions al cavall de la propietària, encara que segur que ho va fer perquè jo feia alguna cosa malament...
Normal 0 false false false EN-US X-NONE X-NONE MicrosoftInternetExplorer4 /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Table Normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0in 5.4pt 0in 5.4pt; mso-para-margin-top:0in; mso-para-margin-right:0in; mso-para-margin-bottom:10.0pt; mso-para-margin-left:0in; line-height:115%; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:"Calibri","sans-serif"; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin;}
També vaig poder dinar al famós hotel de 5 estrelles ón la reina mare d'Anglaterra i la Lady Di venien de tant en tant, el Leopard Rock Hotel que té unes vistes magnífiques de les muntanyes. En aquesta zona de Zim, com diuen els locals per escurçar el nom del país, sembla que estiguis a Suïssa: els prats verds, les cases maques, bones carreteres... un paisatge molt semblant.
Normal 0 false false false EN-US X-NONE X-NONE MicrosoftInternetExplorer4 /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Table Normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0in 5.4pt 0in 5.4pt; mso-para-margin-top:0in; mso-para-margin-right:0in; mso-para-margin-bottom:10.0pt; mso-para-margin-left:0in; line-height:115%; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:"Calibri","sans-serif"; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin;}
La segona nit també vaig estar sol i vaig estar caminant i mandrejant per allà fins que va venir la Carla de Londres el darrer dia. Almenys algú amb qui xerrar i no anar a dormir a les set de la tarda. Me n'aniria l'endemà en direcció a la capital, Harare, que em produia molta curiositat perquè no sabia ben bé que m'hi trobaria. Vaig pujar en la part del darrera d'un camió que es va anar omplint lentament. Allà em va tocar el sol i em va deixar el nas vermell com el cul d'un mono. I amb això i un biscotx, demà a les otx. Ens veiem a Harare!
Dades 4 de setembre de 2010
Dia tranquil amb ambient assolellat que s'ha vist enteranyinat amb la presència de cirrus, cirrustrats que han entelat visiblement el sol però que a última hora de la tarda s'ha gairebé asserenat de nou. Temperatures suaus amb màximes una mica més altes que les d'ahir.
Fotografies: R.Baylina/Conxi C.
T. Màxima T. Mínima Precipitació Esterri d’Àneu 960m 28,6
12,2
--
Planes de Son 1.560m --
--
--
Llessui 1.400m --
13,2
--
Rialp 725m
29,4
15,6
--
Ribera Cardós 898m 27,7
11,8
--
Llagunes 1.308m
Farrera 1.384m 26,4
12,8
--
Refugi JM Blanc 2.350 16,7
7,4
--
Refugi Amitges 2.380 15,1
7,8
--
Sort 680m 30
12,5
--
Bonaigua 2.266m 15,4
8
--
Salòria 2.451m 14,4
6,7
--
Unitats: precipitació mm, temperatura ºC
Fotografies: R.Baylina/Conxi C.
T. Màxima T. Mínima Precipitació Esterri d’Àneu 960m 28,6
12,2
--
Planes de Son 1.560m --
--
--
Llessui 1.400m --
13,2
--
Rialp 725m
29,4
15,6
--
Ribera Cardós 898m 27,7
11,8
--
Llagunes 1.308m
Farrera 1.384m 26,4
12,8
--
Refugi JM Blanc 2.350 16,7
7,4
--
Refugi Amitges 2.380 15,1
7,8
--
Sort 680m 30
12,5
--
Bonaigua 2.266m 15,4
8
--
Salòria 2.451m 14,4
6,7
--
Unitats: precipitació mm, temperatura ºC
Agost a Farrera. Resum mensual
Resum del mes d'agost a Farrera (1.384m)
Temperatura mitjana global del mes: 18,4ºC
Màxima més alta(absoluta): 30,8ºC (dia 21)
Màxima més baixa: 19,5ºC (dia 15)
Mínima més baixa (absoluta): 6,7ºC (dia 16)
Mínima més alta: 16,4ºC (dia 23)
Dies de gelada (temperatura inferior als 0ºC): 0 dies
Dies en que la temperatura ha pujat per sobre dels 30º: 3 dies
Precipitació total mes: 34,6 mm
Dia de màxima precipitació: 21 mm el dia 12.
Dies de precipitació: 4 dies.
Velocitat mitjana del vent: 2 km/h
Velocitat màxima del vent: 18 km/h (dia 2)
Direcció del vent dominant durant el mes: Est (E)
Las contradicciones del señor alcalde.
No hace muchos meses el señor Joan Planella, alcalde de esta villa afirmaba tajantemente que en la villa sobraban plazas de aparcamiento.
Y lo hacía incluso en un tono más que despectivo dirigiendose a los comerciantes de la villa como gente que "sólo sabe colgar carteles y hacer fotocopias" o " personas con nula visión comercial" incluso los llegó a acusar de orquestar una manifestación que respondía a la oposición.
Es más, llenó la sala de plenos con jubilados para evitar la presencia de esos comerciantes.
Pero además, por si fuese poco, el doctor Carretero tildó de IMBÉCILES a los que decían que en Puigcerdà falta aparcamiento.
Bien. Hecha esta pequeña cronología, que acompañamos al final de este artículo con enlaces a por lo menos un vídeo de aquel entonces, pero además con la nota que afirma que en breve se construirán "aparcamientos disuasorios" a la altura conocida como "4 caminos".
Pregunto: señor alcalde ¿si sobra aparcamiento para qué, en plena crisis, construir más? ¿ por qué invertir en más aparcamiento siendo que usted afirmaba que no hacen falta, que sobran? ¿ los comerciantes de la villa y los vecinos tenían razón entonces y usted los llamó, literalmente, mentirosos?.
¿O debo decir, señor alcalde, que se equivocó en su día y hoy busca rectificar?
Claro que debemos decir entre otras cosas que usted afirmó con pompas que en el 2014 Puigcerdà contará con 3500 nuevos vecinos.................recuerde que eso también quedó grabado, que lo podemos colgar, aunque lo borre de la red este servidor se tomó la molestia, es esa y en muchas oportunidades de dejar buen registro de muchas de sus afirmaciones.
Por ello me tomo la libertad de exponer mis reparos a esta nueva iniciativa, mire usted, ilustrísimo alcalde.
Comencemos, pues, por las contradicciones, SUS contradicciones, señor alcalde Joan Planella.
Usted afirmó que NO hacían falta más aparcamientos. Hoy se toma la molestia de IMPROVISAR, como es su costumbre, claro que con dinero de SUS contribuyentes, no con el suyo, contribuyentes que se lo dijeron alto y claro, TENEMOS PROBLEMAS DE APARCAMIENTO, pero usted dijo una y otra vez que NO.
Resulta que ahora, sin admitirlo, decide que vale la pena construir más plazas de aparcamiento.
¿Para qué sirvió entonces el "estudio" que encargó el ayuntamiento en el cual se informó que en la villa sobraban plazas de aparcamiento, unas 600 según el mismo estudio?
Luego, el emplazamiento de dichas plazas de aparcamiento no es ni por asomo práctico, ni razonables, estarían ubicadas a la salida del pueblo, a 700 metros del ascensor, por ejemplo, o sea, su medida disuasoria sí tendría efectos, pasemos a detallar uno: NADIE QUE PIENSE IR A COMPRAR AL NÚCLEO ANTIGUO APARCARÍA ALLÍ, por lo tanto es disuasoria, sí señor.
¿O quizás busca, de forma sutil, darle vida comercial al fiasco de la CLOSA DEL ANGEL?
Tengamos en cuenta que todo apunta a ello, por ejemplo, la construcción de la segunda escuela de la villa, en un enclave que es peligroso, poco o nada accesible, etc.
Y no es novedad para nadie que existen en esa zona decenas de locales vacíos en las inmediaciones, y que hasta la fecha los construidos nuevos no los alquila NADIE.
¿ A quienes podría beneficiar la construcción de estos aparcamientos? por que más que evidente que a los comerciantes del núcleo antiguo ni por asomo, a ni uno solo de ellos, eso está más claro que el agua.
Contradicciones notorias, señor Planella, costosas, señor alcalde, poco prácticas, señor diputado, estas plazas "disuasorias" en realidad, ciudadano, son una cortina de humo, cortina, que por otra parte no benefician a nadie pero que a los contribuyentes le saldrán una buena suma.
http://www.facebook.com/notes/puigcerda-som-tots/puigcerda-projecta-un-parc-de-4600-metres-a-l-entrada-per-fer-la-mes-digna/454544759364
Esto es parte de su contradicción, colgadas en el facebook "democrático" o debería decir, facebook NO oficial del ayuntamiento pero el cual cuenta con TODA la información privilegiada a la cual sólo personal del ayuntamiento puede tener acceso?
O esto que dijeron los comerciantes era parte de una ORQUESTACIÓN política según sus propias afirmaciones?
http://www.youtube.com/watch?v=5HKeF7vU1_Q
http://www.youtube.com/watch?v=u4Vscv9XFgw
Esto es sólo un ejemplo de SUS contradicciones señor vecino y alcalde.
El resto, las consecuencias, están a la vista, sus acciones, sus temeridades las están pagando los comerciantes, ahora, en lo que casi parece un chiste, usted, obviamente, sin consultar a otra persona que usted mismo, se le ocurre la fantástica y original idea de hacer aparcamientos en el quinto del quinto pino.
Gracias a contradicciones como esta esta nación está como está, gracias a políticos como usted y contradicciones como estas es que España nos infravalora.
Y luego E.R.C. o Carretero piden independencia, Dios nos asista, por que de contar con gente como usted para gobernar y administrar Catalunya, iríamos a la ruina antes incluso de cumplir un año de vida.
El concurso "Somos Cataluña. País de convivencia" llega a la segunda edición
El plazo para participar se abrirá en septiembre y los premios se entregarán a finales de año, coincidiendo con el segundo aniversario del Pacto Nacional para la Inmigración
La Secretaría para la Inmigración del Departamento de Acción Social y Ciudadanía convocará en septiembre la segunda edición del concurso "Somos Cataluña. País de convivencia ", basado en los contenidos del Pacto Nacional para la Inmigración y dedicado a promover la cohesión social y la reflexión sobre la diversidad de nuestra sociedad. El certamen invita a los alumnos y profesores de los centros educativos catalanes a expresar, a través de trabajos en diversos formatos, experiencias personales de la diversidad que forma parte de su vida cotidiana.
Se convocan cuatro categorías dirigidas al alumnado de ciclo superior de educación primaria, el de educación secundaria obligatoria, el de bachillerato y de ciclos formativos y al profesorado en general. De acuerdo con cada categoría, los participantes podrán presentar un dibujo o pintura, narraciones o poesías, y videos o power point en los que se explique una experiencia vivida con un amigo o amiga de origen diferente al suyo. En el caso de los profesores, el trabajo deberá hacer referencia a las estrategias que han utilizado para fomentar la interrelación y el proceso de aprendizaje y de conocimiento mutuo entre niños y jóvenes de diferentes orígenes.
El plazo de presentación de originales se abrirá el próximo 1 de septiembre y finalizará el día 15 de octubre. Los premios consistirán en actividades de aventura, que se otorgarán en diciembre a los ganadores de cada modalidad de las cuatro categorías del concurso, coincidiendo con el segundo aniversario del Pacto Nacional para la Inmigración.
La Secretaría para la Inmigración del Departamento de Acción Social y Ciudadanía convocará en septiembre la segunda edición del concurso "Somos Cataluña. País de convivencia ", basado en los contenidos del Pacto Nacional para la Inmigración y dedicado a promover la cohesión social y la reflexión sobre la diversidad de nuestra sociedad. El certamen invita a los alumnos y profesores de los centros educativos catalanes a expresar, a través de trabajos en diversos formatos, experiencias personales de la diversidad que forma parte de su vida cotidiana.
Se convocan cuatro categorías dirigidas al alumnado de ciclo superior de educación primaria, el de educación secundaria obligatoria, el de bachillerato y de ciclos formativos y al profesorado en general. De acuerdo con cada categoría, los participantes podrán presentar un dibujo o pintura, narraciones o poesías, y videos o power point en los que se explique una experiencia vivida con un amigo o amiga de origen diferente al suyo. En el caso de los profesores, el trabajo deberá hacer referencia a las estrategias que han utilizado para fomentar la interrelación y el proceso de aprendizaje y de conocimiento mutuo entre niños y jóvenes de diferentes orígenes.
El plazo de presentación de originales se abrirá el próximo 1 de septiembre y finalizará el día 15 de octubre. Los premios consistirán en actividades de aventura, que se otorgarán en diciembre a los ganadores de cada modalidad de las cuatro categorías del concurso, coincidiendo con el segundo aniversario del Pacto Nacional para la Inmigración.
'De aquí, de allá', un nuevo programa de Televisió de Catalunya al 33 para conocer otras culturas
La diversidad cultural será protagonista destacada de la nueva temporada del Canal 33, la segunda cadena de la Televisión de Cataluña. Durante seis meses, a partir de este mismo mes de septiembre, el canal ofrecerá una programación especial para mostrar cómo son las principales comunidades de inmigrantes que viven en nuestro país, y propondrá a los espectadores un viaje a los países de origen de estos colectivos a través del conocimiento de sus culturas y sociedades de procedencia.
Marruecos, Ecuador, China, Colombia, Rumanía y Bolivia, países de donde son originarias las comunidades de inmigrantes con más presencia en Cataluña, serán protagonistas de esta acción especial que impregnará, de manera transversal, todos los programas del 33. Todo tipo de espacios de la cadena (documentales, cine, magazines culturales, programas de entrevistas y de debate) ofrecerán contenidos relacionados con estos países y comunidades.
Televisió de Catalunya pone en marcha esta iniciativa para dar más visibilidad a las comunidades de inmigrantes y ofrecer un conocimiento más profundo de sus realidades culturales. Con esta programación, que tiene vocación inclusiva y normalizadora, la televisión pública catalana quiere contribuir a deshacer tópicos, favorecer la cohesión social y acercarse más a los públicos provenientes de la inmigración. Después de Marruecos, los países protagonistas serán el Ecuador (octubre), China (noviembre), Colombia (diciembre), Rumanía (enero) y Bolivia (febrero).
http://www.tv3.cat/daquidalla
Marruecos, Ecuador, China, Colombia, Rumanía y Bolivia, países de donde son originarias las comunidades de inmigrantes con más presencia en Cataluña, serán protagonistas de esta acción especial que impregnará, de manera transversal, todos los programas del 33. Todo tipo de espacios de la cadena (documentales, cine, magazines culturales, programas de entrevistas y de debate) ofrecerán contenidos relacionados con estos países y comunidades.
Televisió de Catalunya pone en marcha esta iniciativa para dar más visibilidad a las comunidades de inmigrantes y ofrecer un conocimiento más profundo de sus realidades culturales. Con esta programación, que tiene vocación inclusiva y normalizadora, la televisión pública catalana quiere contribuir a deshacer tópicos, favorecer la cohesión social y acercarse más a los públicos provenientes de la inmigración. Después de Marruecos, los países protagonistas serán el Ecuador (octubre), China (noviembre), Colombia (diciembre), Rumanía (enero) y Bolivia (febrero).
http://www.tv3.cat/daquidalla
Una última empenta als Premis Blocs Catalunya
Fa unes setmanes enrera, uns amics meus em van suggerir de presentar el meu bloc als Premis Blocs Catalunya. D’entrada no ho veia massa clar perquè la pretensió d’aquesta eina, que per a mi és principalment de treball, no és guanyar concursos ni premis, sinó establir un bon canal de comunicació amb els ciutadans que vulguin trobar-me a la xarxa.
La sorpresa ha arribat quan a pocs dies perquè s’acabés el termini vaig veure que podia classificar-me entre els cinc primers de la meva categoria (blocs de política). D’entre aquests cinc, un jurat sel·lecciona el premiat i, sent conscient de les meves possibilitats davant els rivals fortíssims, per a mi ja seria tot un premi estar en aquesta classificació dels cinc primers.
Per això et demano que, si et ve de gust, em donis aquesta última empenta votant el bloc i els deu apunts en aquesta adreça: http://www.premisblocs.cat/bloc/477
Si el bloc es classifica, bé i sinó, ens veurem igualment el dia 1 d’octubre a la gal·la d’entrega de premis que l’associació stic.cat celebra enguany al magnífic Tecnocampus de Mataró.
SABER
Hola,
Passejava un dia d'aquests, d'estiu.
Feia molta calor.
Feia molt sol.
No sabia on anava.
No sabia on volia anar.
No sabia l'hora que era.
No volia saber perquè no sabia res.
A l'endemà vaig sortir.
Feia calor.
També feia molt sol
Peró sabia on anava
I també sabia perquè hi anava.
Ens trobem per aquí ;
annna
El peligro de la incompetencia y la deformación.
La imagen que contemplan es de la trobada de Alp del 2006, en ella podrán apreciar al menos 4 integrantes catalanes en la colla, más 2 inmigrantes, cabe destacar algunos detalles, a ver, comencemos.
Uno de los catalanes en la imagen comenzó como "COORDINADOR" de la colla, se presentó sólo en ese encuentro, un coordinador que lo impuso no propuso Emili Gimenez y que entre otras cosas, renunció por motivos personales, pero nunca retornó parte de la ropa que él y los demás usaron ese día.
Pero son vecinos, conocidos y..........catalanes, o sea, no pasa nada aunque me gustaría saber si los que no retornabamos la ropa fuésemos inmigrantes.
Seguimos adelante sin coordinador, más adelante mostraremos imágenes de la exposición que montamos al año siguiente en el archivo comarcal, ya como integrantes entre otras cosas, de la A.C.G.C. como vocal de las comarcas gironinas.
Vale la pena destacar esto antes de proseguir, les servirá como guía para comprender adónde quiero llegar.
En los tiempos en que nos hicimos cargo de la colla hicimos carteles en castellano para convocar a los vecinos a sumarse al proyecto de reflotar y mantener viva la tradición gegantera.
Esos carteles nos valieron una reprimenda de la regidora de cultura ya que según ella y el mismo Emili Gimenez "HERÍAN LA SENSIBILIDAD DE LOS VECINOS DE LA VILLA POR ESTAR ESCRITOS EN CASTELLANO", lo extraño que luego lo hizo Villalobent y no pasó nada.
Cabe puntualizar que en ambos casos EL DINERO NO SALIÓ DEL AYUNTAMIENTO SINO QUE LO PAGAMOS NOSOTROS o la colla de Villalobent, en su caso.
Hoy, mirando el cartel de la fiesta del lago, cartel ganador del próximo año, sinceramente no puedo sino mostrar incredulidad.
¿Han podido, algunos de ustedes apreciarlo? Les recomiendo que por favor lo hagan, luego, por favor, intenten encontrar parecidos.
Se supone que además de que el mismo contenga imágenes relacionadas con la tradicional fiesta, las mismas deben de ser, como mínimo, con personajes que estén de una u otra forma relacionados con la vida cultural y tradicional de nuestra villa.
Pues, a juzgar por la imagen ganadora, Daniel Fuster no es precisamente, un vecino que preste mucha atención a las tradiciones y personajes que participan en la fiesta del lago.
Si hubiera sido un inmigrante quien hubiera realizado ese trabajo, así, exactamente igual, ni siquiera lo hubieran tenido en cuenta, pero, eso sí, es posible que lo llamaran y como hicieron o pretendieron hacer en su día con nosotros, le expondrían una serie de comentarios de lo que es la tradición y el respeto a la cultura catalana.
O QUIZÁS NO. Por que para ello primero uno debe de conocer algo de la misma, tenerle respeto, tener en cuenta que deformar o dejar pasar por alto detalles importantes de las mismas significa de por sí, falta de conocimientos y lo que es peor, fomentar la desinformación, colaborar con la incompetencia que conduce a destrozar parte de una hermosa tradición.
Imagine la vella del estany, no sé, por decir algo, sin gafas, con falda corta , por ejemplo, ¿le agradaría? pues en mi caso, ver una pareja de gigantes que nada tiene que ver con los gigantes de la villa es como mínimo, una falta de respeto a parte de la tradición.
Pero claro, que con el "regidor" de cultura............qué podemos esperar, y la regidora de comisión de fiestas ya es preocupante ¡¡¡¡era gegantera!!!!! conoce o pensé que conocía, los gigantes de la villa y de la comarca.
Mire el cartel, mire luego los gigantes de la villa que aparecen arriba, luego, pero honestamente digame si esto, de presentarlo por ejemplo, yo, Juan Amaro, inmigrante, usted como vecino lo hubiera consentido y por si fuera poco, PREMIADO.
Los gigantes de la villa han sido manoseados, maltratados, utilizados como excusa por este ayuntamiento.
Los gigantes de Puigcerdà, la tradición que los mismos representan no se merecen lo que está pasando, ni que se los saque a la calle como dos indigentes, llegando al punto de vestirlos como señores por capricho expreso de la regidora y su alcalde.
Puig y Cerdana tienen ( o tenían, quizás la hayan tirado) la ropa hecha a nuevo, pero respetando casi al cien por cien la que vistieron durante sus primeros 25 años de vida.
Pero esa ropa fue confeccionada por una inmigrante, la idea y propuesta de cambiar el vestuario de ambos, respetando la tradición de la forma más fiel posible, fué por parte de "4 gatos", una frase que a Xus Vacas le agrada utilizar cuando se refiere a nosotros.
Ahora, una cosa es permitir calladamente eso y otra quedarse de brazos cruzados cuando uno ve cómo mutilan parte de la tradición y por si fuese poco, lo premian.
¿Es esta la manera de que perdure la cultura y la tradición de un pueblo?
Esta era la pareja de gigantes de la villa de Puigcerdà, así estaban cuando "4 gatos" o "4 inmigrantes" los cuidaban y los sacaban a la calle, esta imagen corresponde a la primera fiesta multicultural, piense, vecino, si los ha vuelto a ver en alguna multicultural.
Este es un sólo un ejemplo de los centenares que podemos dar de lo que supone el peligro de un gobierno en el cual campea a sus anchas la incompetencia, las ansias de deformación de los más ricos valores de esta villa.
Ya no le hablo de los gigantes, le dejo como otros ejemplos la iluminación de la torre del campanario, las plazas de granito que son propias de Barcelona, el pésimo estado de algunas calles, la INCOMPETENCIA así en mayúsculas de gestión en residuos......................
Esto, en pocas palabras, es parte de lo que significa el peligro de la incompetencia y las consecuencias de la deformación, deformación que aparte de perder atractivo turístico, de perder identidad, corremos el peligro de ir perdiendo paulatinamente la vida comercial que tenía esta villa.
Eso sí, en cambio, vemos cómo, poco a poco, las zonas azules crecen como tumor maligno.
RAMON TREMOSA: Congost de Mont-rebei en kaiak: una meravella a tocar de casa
El congost de Mont-rebei és una meravella natural que els catalans tenim a tocar de casa però que no coneixem. Als Pirineus catalans els rius baixen de nord a sud i les muntanyes van d’oest a est de tal manera que els rius, quan les travessaven, han excavat amb el temps uns congostos espectaculars. El congost de Mont-rebei és resultat de la intersecció del riu Noguera Ribagorçana amb la imponent serralada del Montsec: quan es troben el riu baixa a 500 metres de cota sobre el nivell del mar i el Montsec té una alçada en aquella latitud entre 1.300 i 1.700 metres, de tal manera que els espadats que el riu ha generat en molts llocs superen els 500 metres de paret vertical. Aquest estiu amb tota la família hem baixat i pujat en kaiak pel congost de Mont-rebei, en una excursió plàcida i tranquil·la per uns paratges naturals magnífics. Gràcies a que el pantà de Canyelles enguany es troba al 66% de la seva capacitat (és un pantà més gran que el de Rialb), hem pogut anar i venir, i banyar-nos i aturar-nos, al llarg dels 3 quilòmetres que van del congost de Mont-rebei fins al congost del Seguer, atès que la cua del pantà enguany cobreix amb una làmina d’aigua tot el congost. Quan aquest pantà, de 28 km de cua, està baix en el congost de Mont-rebei el riu Noguera Ribagorçana és un riu d’aigües braves, que s’ha de baixar amb canoa pneumàtica i la travessia llavors no és pas tan plàcida.
o riu és vida. Efectivament, enguany hem pogut anar i venir amb kaiak pel congost de Mont-rebei i, havent-hi anat amb els nens, hem plegat a l’hora baixa. Pujant pel riu a quarts de quatre de la tarda hem gaudit de les dues úniques hores de sol en que la llum inunda tot el congost i il·lumina una aigua que és ben negra la resta del dia. A aquella hora no hi ha vianants que s’arrisquin a passar pel camí excavat a la roca, a uns 25 metres d’alçada sobre el nivell de l’aigua i la solitud és llavors total i absoluta. Uns voltors ens han estat sobrevolant una estona, entre les dues parets verticals a banda i banda... i mentre remem riu amunt per tornar cap a casa, l’ermita romànica de la Mare de Déu del Congost i la medieval de defensa de Girveta es veuen tota l’estona entre les dues parets de roca. La nena ha perdut el casc i el Xavier ha girat cua a buscar-lo, mentre nosaltres cinc remem plàcidament riu amunt, impulsats pel vent del sud que ens empeny... el congost de Mont-rebei és llavors un indret únic, una lloc imponent de gran solitud però que alhora ens proporciona una meravellosa plenitud...
Lo riu és vida. El riu Noguera Ribagorçana, que entre El Pont de Suert i Alfarràs fa de frontera entre Catalunya i Aragó, és un riu regulat només per les empreses hidroelèctriques pel que fa als cabals que hi baixen. Una vegada vaig veure Tomàs Molina mostrant per TV3 aquest riu a l’alçada del Pont de Montanyana, ensenyant un misèrrim cabal d’aigua tot dient “vegin, vegin, que no hi ha aigua”. Efectivament, aquest estiu també hi ha tornat a baixar un cabal ínfim d’aigua, exactament 1 metre cúbic per segon de mitjana diària (podeu veure els cabals de rius i pantans en temps real per internet a www.chebro.es).
El que pràcticament ningú no sap és que per un túnel subterrani de 15 quilòmetres paral·lel al riu, un túnel que neix a Sopeira (al pantà d’Escales) i que torna al riu tot just abans del congost de Mont-rebei (a la cua del pantà de Canyelles, passat El Pont de Montanyana), Endesa hi fa passar 30 metres cúbics d’aigua per segon. Aquest túnel construït a cota constant provoca un altre salt d’aigua addicional per generar electricitat, a banda dels salts que els embassaments d’Escales, Canyelles i Santa Anna ja generen per aquesta empresa. El resultat és un riu Noguera Ribagorçana entre pantans sense vida, que a l’estiu fins i tot fa mala olor perquè hi baixen més aigües residuals de granges i pobles que no pas aigua potable. Si a l’hivern visiteu el meravellós monestir romànic de Sopiera, envoltat d’oliveres mil·lenàries i de les altíssimes muntanyes del congost d’Escales, veure com els camions van i vénen per aquest túnel subterrani per a netejar-lo.
Fins abans de la construcció dels pantans ara fa 50 anys, el riu Noguera Ribagorçana no es podia travessar sense un pont per causa del cabalós flux d’aigua que portava, tal com avui encara delata l’amplíssima llera del riu. El meu pare m’explicava que el soroll del riu era eixordador a un quilòmetre de distància, i això és degut a la rapidesa amb què l’aigua baixa de les muntanyes. Ribagorça vol dir “riba curta”, és a dir, poc espai per a baixar un gran desnivell: d’El Pont de Suert en avall el riu discorre ja per cotes de 700 metres però les muntanyes que el nodreixen encara fan1.800 metres, com és el cas de la Serra de Sant Gervàs, que presideix la vall dels voltors, davant d’Areny de Noguera. De fet, a El Pont de Suert aquest estiu hi ha baixat 15 metres cúbics per segon, de tal manera que no s’entén perquè de Sopeira en avall Endesa només en deixa baixar un.
Aquesta és una qüestió de salubritat de l’aigua del riu, més que no de navegabilitat. Perquè el referent del riu veí Noguera Pallaresa, que baixa paral·lel per la veïna comarca del Pallars, és lacerant per als ribagorçans: els cabals que a l’estiu, durant el dia, són alliberats durant unes hores pels pantans de la capçalera (uns cabals que superen els 10 metres cúbics per segon), permeten al riu Noguera Pallaresa la pràctica de molts esports d’aigua com el ràfting, i donen vida a la pesca i als càmpings, generant un gran dinamisme econòmic.
Al Noguera Ribagorçana, en canvi, el trist metre cúbic per segon que hi baixa a l’estiu vol dir que l’aigua en molts llocs no supera els 20 centímetres d’alçada, és a dir,un pam d’aigua: això vol dir que l’aigua a l’estiu s’escalfa fins als 25 graus, de tal manera que tota la pesca desapareix del riu (les truites de riu, per exemple, no poden viure per sobre dels 15 graus). I això que l’aigua del riu Noguera Ribagorçana baixa glaçada, perquè és aigua de neu!!
Fins al juliol el kaiak pel congost de Mont-rebei s’ha de fer amb un vestit de neoprè ja que l’aigua baixa a 10-12 graus de temperatura. Només quan l’aigua del riu troba la cua del pantà de Canyelles l’aigua, a més de navegable, és practicable per al bany atesa la molt més alta temperatura d’una aigua quieta que d’una aigua brava. El Kayaking de Mont-rebei el realitza l’empresa de Xavier Bergua, fill del Pont de Montanyana que ofereix la possibilitat de baixar per aquest congost dels mesos d’abril a octubre (www.kmr.es).
Bona notícia: l’Agència Catalana de l’Aigua va guanyar fa pocs mesos un plet a Endesa, relatiu a qui té la potestat de fixar el cabal ecològic d’un riu, entenent com a tal cabal el nivell d’aigua que el riu ha de tenir sempre per a mantenir la vida aquàtica. El 4 de gener de 2010 el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va donar la raó a l’ACA, depenent de la Conselleria de Medi Ambient. Endesa ha presentat un recurs de cassació al Tribunal Suprem en contra d’aquesta sentència perquè entén que “perjudica la seva activitat”, però la sentència favorable a l’ACA del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya és un primer pas i una gran notícia per combatre situacions com la que afecta al riu Noguera Ribagorçana. Per bé que l’ACA només gestiona a Catalunya les conques internes i que els rius lleidatans depenen de la CHE, la sentència del TSJC desmunta un per un tots els arguments de l’empresa hidroelèctrica (per a més informació vegeu El País, 08.04.2010) i constitueix un molt notable precedent.
Espanya és l’únic país europeu que encara no ha enviat a la Comissió Europea els cabals ambientals dels rius de l’Estat espanyol. Aquests cabals són exigits per la Directiva Marc de l’Aigua i aquesta directiva establia un termini de tres anys, el qual va expirar el 31 de desembre de 2009, per a què aquesta informació fos enviada a la Comissió Europea. Entre el juny i l’agost 2010 he presentat sis preguntes a la Comissió Europea relatives a aquesta qüestió, que inclouen des del cabal del Noguera Ribagorçana fins al cabal ambiental del Delta de l’Ebre (disponibles a www.tremosa.cat) un cabal, per cert, que la Confederación Hidrográfica del Ebro encara no s’ha dignat a quantificar.
Si teniu una estona, no ho dubteu: aprofiteu que enguany hi ha aigua abundant als pantans i feu un tomb amb kaiak pel congost de Mont-rebei.http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/175048
Si jo pogués recolzar una galta | en la fredor d'unes natges que sé, | estic ben cert que a la fi guariria, | car tot el mal em ve d'aquesta febre
Autor: Vicent Andrés Estellés (Burjassot, l'Horta, 4 de setembre de 1924 - València, 27 de març de 1993), poeta i periodista valencià.
Font: Del poema "La turista", del recull La nit (1956).
Nota: Ens adherim a la Diada d'Estellés, ideada per Josep Lozano per homenatjar el poeta de Burjassot cada 4 de setembre, dia de l'aniversari del seu naixement.
Font: Del poema "La turista", del recull La nit (1956).
Nota: Ens adherim a la Diada d'Estellés, ideada per Josep Lozano per homenatjar el poeta de Burjassot cada 4 de setembre, dia de l'aniversari del seu naixement.
86è aniversari de Vicent Andrés Estellés 1924-1993
NO HE DESITJAT MAI CAP COS COM EL TEU
No he desitjat mai cap cos com el teu.
Mai no he sentit un desig com aquest.
Mai no el podré satisfer -és ben cert.
Però no en puc desistir, oblidar-te.
És el desig de la teua nuesa.
És el desig del teu cos vora el meu.
Un fosc desig, vagament, de fer dany.
O bé el desig simplement impossible.
Torne al començ, ple de pena i de fúria:
no he desitjat mai cap cos com el teu.
L’odi, també; perquè és odi, també.
No vull seguir. A mamar, tots els versos!
Recordo la primera vegada que vaig llegir un llibre de poesia de Vicent Andrés Estellés. Em va agradar la seva naturalitat, sensualitat, exuberància. I per descomptat l'erotisme descarat d'alguns poemes, aquí per exemple n'hi ha uns quants. Descarat, en ocasions brutal, però mai vulgar.
Han passat els anys i penso que la seva obra no ha envellit gens, continua sent un escriptor ben actual. Encara m'agrada.
SÍ
Si no és alegria
no vull poesia.
Res de res.
Ara tornaria
per aquells carrers.
Per aquelles places,
per aquelles nits.
Et mossegaria
els llavis i els pits,
uns mossos petits.
Ara et diria
que et vull molt més.
Ara tornaria
per aquells carrers.
Ara et faria
un bes innocent,
els llavis, les dents.
Si no és alegria,
no vull poesia.
HORACIANES I
res no m’agrada tant
com enramar-me d’oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.
cante, llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra.
m’agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb la aquella carn molla que té
en llevar-li la crosta socarrada.
l’expose dins el plat en tongades incitants,
l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l’oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.
després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament,
eucarísticament,
me’l mire en l’aire.
de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme.
cloc els ulls i me’l fot.
TOT AÇÒ QUE JA NO POT SER
Et besaria lentament,
et soltaria els cabells,
t'acariciaria els muscles,
t'agafaria el cap
per a besar-te dolçament,
estimada meua, dolça meua,
i sentir-te, encara més nina,
més nina encara sota les mans,
dessota els pèls del meu pit
i sota els pèls de l'engonal,
i sentir-te sota el meu cos,
amb els grans ulls oberts,
més que entregada confiada,
feliç dins els meus abraços.
Et veuria anar, tota nua,
anant i tornant per la casa,
tot açò que ja no pot ser.
Sóc a punt de dir el teu nom,
sóc a punt de plorar-lo
i d'escriure'l per les parets,
adorada meua, petita.
Si em desperte, a les nits,
em desperte pensant en tu,
en el teu daurat i petit cos.
T'estimaria, t'adoraria
fins a emplenar la teua pell,
fins a emplenar tot el teu cos
de petites besades cremants.
És un amor total i trist
el que sent per tu, criatura,
un amor que m'emplena les hores
totalment amb el record
de la teua figura alegre i àgil.
No deixe de pensar en tu,
em pregunte on estaràs,
voldria saber què fas,
i arribe a la desesperació.
Com t'estime! Em destrosses,
t'acariciaria lentament,
amb una infinita tendresa,
i no deixaria al teu cos
cap lloc sense la meua carícia,
petita meua, dolça meua,
aliena probablement
a l'amor que jo sent per tu,
tan adorable! T'imagine
tèbia i nua, encara innocent,
vacil·lant, i ja decidida,
amb les meues mans als teus muscles,
revoltant-te els cabells,
agafant-te per la cintura
o obrint-te les cames,
fins a fer-te arribar, alhora,
amb gemecs i retrocessos,
a l'espasme lent del vici;
fins a sentir-te enfollir,
una instantània follia:
tot açò que ja no pot ser,
petita meua, dolça meua.
Et recorde i estic plorant
i sent una tristesa enorme,
voldria ésser ara al llit,
sentir el teu cos prop del meu,
el cos teu, dolç i fredolic,
amb un fred de col.legiala,
encollida, espantada; vull
estar amb tu mentre dorms,
el teu cul graciós i dur,
la teua adorable proximitat,
fregar-te a penes, despertar-te,
despertar-me damunt el teu cos,
tot açò que ja no pot ser.
Et mire, i sense que tu ho sàpies,
mentre et tinc al meu davant
i t'estrenyc, potser, la mà,
t'evoque en altres territoris
on mai havem estat;
contestant les teues paraules,
visc una ègloga dolcíssima,
amb el teu cos damunt una catifa,
damunt els taulells del pis,
a la butaca d'un saló
de reestrena, amb la teua mà
petita dintre la meua,
infinitament feliç,
contemplant-te en l'obscuritat,
dos punts de llum als teus ulls,
fins que al final em sorprens
i sens dubte em ruboritzes,
i ja no mires la pantalla,
abaixes llargament els ulls.
No és possible seguir així,
jo bé ho comprenc, però ocorre,
tot açò que ja no pot ser.
Revisc els dolços instants
de la meua vida, però amb tu.
És una flama, és una mort,
una llarga mort, aquesta vida,
no sé per què t'he conegut,
jo no volia conèixer-te...
A qualsevol part de la terra,
a qualsevol part de la nit,
mor un home d'amor per tu
mentre cuses, mentre contemples
un serial de televisió,
mentre parles amb una amiga,
per telèfon, d'algun amic;
mentre que et fiques al llit,
mentre compres en el mercat,
mentre veus, al teu mirall,
el desenvolupament dels teus pits,
mentre vas en motocicleta,
mentre l'aire et despentina,
mentre dorms, mentre orines,
mentre mires la primavera,
mentre espoles les estovalles,
mor un home d'amor per tu,
tot açò que ja no pot ser.
Que jo me muir d'amor per tu.
I per acabar un poema recitat per Ovidi Montllor. Què més podem demanar?
ELS AMANTS
No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles.
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les "Rimas" de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.
Tot això ve d'aquesta iniciativa blogaire. Si continuem així encara m'hauré de muntar un blog de poesia...
No he desitjat mai cap cos com el teu.
Mai no he sentit un desig com aquest.
Mai no el podré satisfer -és ben cert.
Però no en puc desistir, oblidar-te.
És el desig de la teua nuesa.
És el desig del teu cos vora el meu.
Un fosc desig, vagament, de fer dany.
O bé el desig simplement impossible.
Torne al començ, ple de pena i de fúria:
no he desitjat mai cap cos com el teu.
L’odi, també; perquè és odi, també.
No vull seguir. A mamar, tots els versos!
Recordo la primera vegada que vaig llegir un llibre de poesia de Vicent Andrés Estellés. Em va agradar la seva naturalitat, sensualitat, exuberància. I per descomptat l'erotisme descarat d'alguns poemes, aquí per exemple n'hi ha uns quants. Descarat, en ocasions brutal, però mai vulgar.
Han passat els anys i penso que la seva obra no ha envellit gens, continua sent un escriptor ben actual. Encara m'agrada.
SÍ
Si no és alegria
no vull poesia.
Res de res.
Ara tornaria
per aquells carrers.
Per aquelles places,
per aquelles nits.
Et mossegaria
els llavis i els pits,
uns mossos petits.
Ara et diria
que et vull molt més.
Ara tornaria
per aquells carrers.
Ara et faria
un bes innocent,
els llavis, les dents.
Si no és alegria,
no vull poesia.
HORACIANES I
res no m’agrada tant
com enramar-me d’oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.
cante, llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra.
m’agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb la aquella carn molla que té
en llevar-li la crosta socarrada.
l’expose dins el plat en tongades incitants,
l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l’oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.
després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament,
eucarísticament,
me’l mire en l’aire.
de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme.
cloc els ulls i me’l fot.
TOT AÇÒ QUE JA NO POT SER
Et besaria lentament,
et soltaria els cabells,
t'acariciaria els muscles,
t'agafaria el cap
per a besar-te dolçament,
estimada meua, dolça meua,
i sentir-te, encara més nina,
més nina encara sota les mans,
dessota els pèls del meu pit
i sota els pèls de l'engonal,
i sentir-te sota el meu cos,
amb els grans ulls oberts,
més que entregada confiada,
feliç dins els meus abraços.
Et veuria anar, tota nua,
anant i tornant per la casa,
tot açò que ja no pot ser.
Sóc a punt de dir el teu nom,
sóc a punt de plorar-lo
i d'escriure'l per les parets,
adorada meua, petita.
Si em desperte, a les nits,
em desperte pensant en tu,
en el teu daurat i petit cos.
T'estimaria, t'adoraria
fins a emplenar la teua pell,
fins a emplenar tot el teu cos
de petites besades cremants.
És un amor total i trist
el que sent per tu, criatura,
un amor que m'emplena les hores
totalment amb el record
de la teua figura alegre i àgil.
No deixe de pensar en tu,
em pregunte on estaràs,
voldria saber què fas,
i arribe a la desesperació.
Com t'estime! Em destrosses,
t'acariciaria lentament,
amb una infinita tendresa,
i no deixaria al teu cos
cap lloc sense la meua carícia,
petita meua, dolça meua,
aliena probablement
a l'amor que jo sent per tu,
tan adorable! T'imagine
tèbia i nua, encara innocent,
vacil·lant, i ja decidida,
amb les meues mans als teus muscles,
revoltant-te els cabells,
agafant-te per la cintura
o obrint-te les cames,
fins a fer-te arribar, alhora,
amb gemecs i retrocessos,
a l'espasme lent del vici;
fins a sentir-te enfollir,
una instantània follia:
tot açò que ja no pot ser,
petita meua, dolça meua.
Et recorde i estic plorant
i sent una tristesa enorme,
voldria ésser ara al llit,
sentir el teu cos prop del meu,
el cos teu, dolç i fredolic,
amb un fred de col.legiala,
encollida, espantada; vull
estar amb tu mentre dorms,
el teu cul graciós i dur,
la teua adorable proximitat,
fregar-te a penes, despertar-te,
despertar-me damunt el teu cos,
tot açò que ja no pot ser.
Et mire, i sense que tu ho sàpies,
mentre et tinc al meu davant
i t'estrenyc, potser, la mà,
t'evoque en altres territoris
on mai havem estat;
contestant les teues paraules,
visc una ègloga dolcíssima,
amb el teu cos damunt una catifa,
damunt els taulells del pis,
a la butaca d'un saló
de reestrena, amb la teua mà
petita dintre la meua,
infinitament feliç,
contemplant-te en l'obscuritat,
dos punts de llum als teus ulls,
fins que al final em sorprens
i sens dubte em ruboritzes,
i ja no mires la pantalla,
abaixes llargament els ulls.
No és possible seguir així,
jo bé ho comprenc, però ocorre,
tot açò que ja no pot ser.
Revisc els dolços instants
de la meua vida, però amb tu.
És una flama, és una mort,
una llarga mort, aquesta vida,
no sé per què t'he conegut,
jo no volia conèixer-te...
A qualsevol part de la terra,
a qualsevol part de la nit,
mor un home d'amor per tu
mentre cuses, mentre contemples
un serial de televisió,
mentre parles amb una amiga,
per telèfon, d'algun amic;
mentre que et fiques al llit,
mentre compres en el mercat,
mentre veus, al teu mirall,
el desenvolupament dels teus pits,
mentre vas en motocicleta,
mentre l'aire et despentina,
mentre dorms, mentre orines,
mentre mires la primavera,
mentre espoles les estovalles,
mor un home d'amor per tu,
tot açò que ja no pot ser.
Que jo me muir d'amor per tu.
I per acabar un poema recitat per Ovidi Montllor. Què més podem demanar?
ELS AMANTS
No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles.
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les "Rimas" de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.
Tot això ve d'aquesta iniciativa blogaire. Si continuem així encara m'hauré de muntar un blog de poesia...
El blog del Climent Miró
Ara fa una estona, passejant per la premsa andorrana a Internet (Bondia, Diari d'Andorra, El Periòdic, Diari Més Andorra, Fòrum.ad, etc.) he ensopegat amb un text de fa un parell de mesos del Climent Miró. El reprodueixo sense afegir-hi res. És prou explícit. Combrego amb l'esperit de gairebé tot el que s'hi diu.
El Josep Roig climentmiro | enllaç permanent | dijous, 1 de juliol de 2010 | 18:30h
El Josep Roig climentmiro | enllaç permanent | dijous, 1 de juliol de 2010 | 18:30h
Conec el Josep Roig, el Pepe, des de fa una bona colla d'anys, més de vint. Amb ell i una petita colla d'amics passàvem bona part dels patis parlant de música, política, art i sobretot, somniàvem en transformar el món i aquella vall que des del col·legi dels frares, el Sant Ermengol, miràvem cada dia. Des d'aquella mena de falansteri aïllat, lluny del brogit i de les presses d'Andorra i d'Escaldes, amb els amics ens aïllàvem per pensar i tenir ideals. El Pepe, com la majoria de nosaltres, no era un d'aquells que estaven tot el sant dia fotent-te pels morros la seva ascendència, el que ara en diuen andorrans de pota negra. Nosaltres érem uns nouvinguts, com a Catalunya els paquistanesos, o els xinesos, però sense drets polítics. De fet, el nostre somni sempre acabava quan els usos i costums ens recordaven que si no teníem una padrina andorrana, fos del segle que fos, ho teníem magre.
Quan era estiu, els d'aquell grupet no teníem temps d'anar a cremar rodes de Golf, perquè no en teníem, i sempre havíem de treballar, fins i tot, en ple horari escolar, nosaltres érem capaços de combinar aquestes dures tasques. Érem un grup de gent que fèiem pinya en adversitats que ens podien afectar, i sobretot, davant d'un futur que ens acollonia.
Per aquest motiu, com què el conec, i sé com és el Pepe, no em va fer cap gràcia el que li va passar al Ministeri d'Educació d'Andorra. La seva idea i el seu treball van fer tremolar aquell califat intocable, i una mica més, ho aconsegueix. Almenys ho ha intentat.
Aquests dies s'ha parlat molt d'ell, i la gent n'ha fet mofa, és fàcil. La persecució que ha tingut aquests mesos i aquest acorralament mediàtic capitanejat per certa premsa groga, no té cap nom. No és digne d'una democràcia. Mani qui mani, governi qui governi, la dignitat i el respecte a les persones han de ser claus en el codi deontològic de cert diari del Principat.
El Pepe està sol, pensen alguns dels que li han clavat el punyal per l'esquena, però aquí s'equivoquen, els que estan sols són ells i elles, els fills de l'avarícia, de l'enveja i de les ganes d'estroncar la vida d'aquest país anomenat Andorra. El Pepe és una persona bregada, valenta i no es deixarà blegar pel que diguin o pensin quatre fills de papà nous rics.
Espero que des del seu nou lloc a l'administració pugui contribuir a construir un país millor i més just, acomplint els somnis dels esbarjos i de les passejades al Roc de Sant Pere.
_uacct = "UA-2051198-2"; urchinTracker();Dades 3 de setembre de 2010
El dia ha començat amb cel serè que progressivament ha anat ennuvolant-se amb estratocúmuls però sense deixar el cel cobert. Les temperatures màximes han pujat uns 4 o 5º respecte a les d'ahir i les mínimes han baixat lleugerament. Vent fluix en general.
T. Màxima T. Mínima Precipitació Esterri d’Àneu 960m 27,2
9
0,4
Planes de Son 1.560m --
--
--
Llessui 1.400m --
--
--
Rialp 725m
27,5
12,6
--
Ribera Cardós 898m 26,4
9,2
0,2
Llagunes 1.308m 23,1
10,2
0,2
Farrera 1.384m 24,9
10,7
--
Refugi JM Blanc 2.350 15,8
6,7
--
Refugi Amitges 2.380 16,3
7,4
--
Sort 680m 28,9
10,6
--
Bonaigua 2.266m 15,6
5,9
--
Salòria 2.451m 13,2
5,8
--
Unitats: precipitació mm, temperatura ºC
T. Màxima T. Mínima Precipitació Esterri d’Àneu 960m 27,2
9
0,4
Planes de Son 1.560m --
--
--
Llessui 1.400m --
--
--
Rialp 725m
27,5
12,6
--
Ribera Cardós 898m 26,4
9,2
0,2
Llagunes 1.308m 23,1
10,2
0,2
Farrera 1.384m 24,9
10,7
--
Refugi JM Blanc 2.350 15,8
6,7
--
Refugi Amitges 2.380 16,3
7,4
--
Sort 680m 28,9
10,6
--
Bonaigua 2.266m 15,6
5,9
--
Salòria 2.451m 13,2
5,8
--
Unitats: precipitació mm, temperatura ºC
1030- Creu del Planell de la Roca Grossa.
Creu de Concòrdia del Planell de la Roca Grossa.
S'anomena Concòrdia al mutu acord sobre la possessió d'una gran extensió de terreny entre les parròquies d'Encamp i Canillo. Aquests límits sempre han estat envoltats de litigis i desavinences entre els comuns d'ambdues parròquies.
Altitud: 2150 metres.
Aquesta creu està alineada amb la número: 1012- Creu del Riu de la Solana del Forn.
http://jordicasamajor.nirudia.com/16104
DIARI D'ANDORRA - UN XURRO.
UN “XURRO” DE PROJECTE DE LLEI : L’IVA.
Resulta evident que, quan es passa d’un projecte de llei de 87 pàgines (pel projecte de llei de l’Iva del Partit Liberal), a un projecte de llei de 29 pàgines (pel projecte de llei de l’Iva socialdemòcrata), alguna “cosa” ha de mancar.
He de reconèixer que no es tracta d’una Llei fàcil, cert és també que s’ha de mirar sempre de fer les lleis entenedores, però reduir a 29 fulls una Llei que a Espanya en té 104, tot i copiar-la (tampoc s’ha de inventar la sopa d’alls, doncs ja esta inventada...), dóna com a resultat un “xurro” de dimensions considerables.
No esta malament copiar el que ja esta fet i funciona, el que esta malament és copiar improvisant, adaptant i reduint al màxim per anar més a “corre cuita” ...
Tota la reforma fiscal que s’està duent a terme era necessària, fins i tot diria que imprescindible... S’hagués hagut de començar molt abans i ara mateix estaríem tots “al dia” i no patiríem tant,. Tot deixant de banda que en aquests “temps” no és el moment més ideal per a tants canvis. Però el Partit Liberal no estava aleshores per la “labor”, per guanyar vots, està clar.
Ha arribat tot plegat però, en un moment molt dolent per la nostra economia, per les nostres empreses i per al nostre país.
El projecte de llei d’IVA té prevista la seva entrada en vigor l’any 2012. Els projectes de llei d’impost directe estaven previstos per al 2011, però amb tants aplaçaments imagino que es posposaran.
A banda de ser ja obligatòria la comptabilitat, a banda de ser obligatori el dipòsit de comptes ... aquelles empreses que l’any 2012 no disposin d’un comptable, ja poden “plegar”.
Recordin que a més de la comptabilitat, del dipòsit de comptes, totes les empreses hauran de declarar els seus beneficis (o pèrdues) i també hauran de fer les declaracions d’Iva (aquelles que no es beneficiïn de la franquícia prevista, és clar).
No donaré la culpa de tot al Partit Socialdemòcrata, doncs no la té. Recordo que quant jo en formava part, ja dúiem els impostos al “programa” (per aquest motiu, aleshores no guanyàvem). Però si els “culpo” d’aplicar ara per necessitats imperatives unes lleis mal “copiades”, amb el mateix estil que actuava el Partit liberal. Els “experts” són diferents, però els errors són els mateixos.
Em centraré avui tant sols en alguns aspectes del projecte de llei de l’Iva, ja he parlat d’altres projectes de llei econòmiques en reiterades ocasions ...
Aquest projecte de llei que té previst entrar en vigor al gener del 2012 és nefast, està massa “retallat”. I aquest “retall” enlloc de simplificar les coses, les complica. És un projecte de llei que, si les esmenes dels altres grups parlamentaris no ho solucionen, provocarà un “caos” al nostre teixit empresarial (i també un caos comptable). Sobretot al petit empresari. Dit projecte de llei, tot intentant simplificar les “declaracions” comportarà un descontrol impressionant al petit empresari, que dit de pas és la majoria. L’Iva és un impost complicat que no es pot resumir en 29 fulls, per molts Reglaments que “a posteriori” es puguin redactar i aprovar.
A títol d’exemple :
No es pot posar mai un règim de franquícia com el previst de 100.000 euros, ni de 1 sol euro.
Aquest règim de franquícia comportarà una “disbauxa” comptable considerable, doncs el mètode de comptabilització és completament diferent amb franquícia o sense. La recaptació també és completament diferent, fa variar el preu final i el seu control és del tot impossible.
No es pot obligar a fer declaracions d’Iva al comerç “detallista”, al “minorista” que compra els seus productes a un “majorista” andorrà. S’ha de preveure un règim de recàrrec d’equivalència.
Podria posar exemples, simulacions, càlculs i moltes xifres, però avui no pretenc “marejar” ningú ni ser més “llest” que el nostre Ministeri de Finances. Tampoc pretenc ser un professor d’escola, universitat o “altres”. Tant sols vull advertir que aquest projecte de llei perjudica, i molt al petit empresari, que penso que és la majoria en nombre al nostre país, potser no en xifra de facturació, que és el que sembla interessar únicament al nostre Govern.
Complicat d’entendre tot plegat ?
Segur que si, però no puc resumir en un escrit tots els errors que comporta el projecte de llei de Iva que planteja el nostre Govern.
Espero que els dos grups parlamentaris opositors no deixin passar de cap de les maneres aquest nefast projecte de llei.
Espero també que aquest “nefast” Govern no duri gaire més i el poble torni a “decidir”, però això és massa demanar ?
Atentament,
Miquel CALSINA GORDI.
L'Assemblea General de Cerdanya es reunirà per primer cop el proper 18 de setembre
L’Assemblea General de Cerdanya, integrada pels alcaldes de l’Alta i la Baixa Cerdanya, es reunirà per primer cop el proper dissabte 18 de setembre, coincidint amb la Diada de Cerdanya, que se celebrarà a Estavar. Serà, doncs, el primer consell d’alcaldes transfronterer que es fa, després que l’any passat durant la Diada celebrada a Bolvir, s’acordés crear aquest organisme.
L’Assamblea General de Cerdanya ha de servir per coordinar qüestions que afecten tota la comarca, tant de la part que es troba sota administració espanyola com la que es troba integrada a França. En aquesta primera reunió, es posaran sobre la taula alguns temes de debat, com ara la possibilitat que de cara al futur tots els municipis de la comarca contribueixin a pagar la Diada de Cerdanya, i aquesta no corri a càrrec només del municipi que l’organitza. També s’hi debatran altres temes de fàcil consens i de poc enfrontament polític, com ara la possibilitat que els residents a l'Alta Cerdanya no paguin el Túnel del Cadí, tal com ja passa amb els residents de la Baixa Cerdanya.
La idea és que l’Assemblea General es reuneixi almenys un cop l’any, coincidint amb la Diada de Cerdanya. Tot i això, els seus promotors, entre ells l'Institut d'Estudis Ceretans (IEC), els agradaria poder anar una mica més enllà i que l'Assemblea es reunís més sovint. Durant la reunió d’aquest proper 18 de setembre a Estavar també s’han d’aprovar els Estatuts que regiran la pròpia Assemblea. De moment, els alcaldes ja n’han rebut un esborrany per si volen presentar-hi alguna esmena.
A la imatge, l'alcalde d'Estavar amb els responsables del IEC a l'Alta i la Baixa Cerdanya
L’Assamblea General de Cerdanya ha de servir per coordinar qüestions que afecten tota la comarca, tant de la part que es troba sota administració espanyola com la que es troba integrada a França. En aquesta primera reunió, es posaran sobre la taula alguns temes de debat, com ara la possibilitat que de cara al futur tots els municipis de la comarca contribueixin a pagar la Diada de Cerdanya, i aquesta no corri a càrrec només del municipi que l’organitza. També s’hi debatran altres temes de fàcil consens i de poc enfrontament polític, com ara la possibilitat que els residents a l'Alta Cerdanya no paguin el Túnel del Cadí, tal com ja passa amb els residents de la Baixa Cerdanya.
La idea és que l’Assemblea General es reuneixi almenys un cop l’any, coincidint amb la Diada de Cerdanya. Tot i això, els seus promotors, entre ells l'Institut d'Estudis Ceretans (IEC), els agradaria poder anar una mica més enllà i que l'Assemblea es reunís més sovint. Durant la reunió d’aquest proper 18 de setembre a Estavar també s’han d’aprovar els Estatuts que regiran la pròpia Assemblea. De moment, els alcaldes ja n’han rebut un esborrany per si volen presentar-hi alguna esmena.
A la imatge, l'alcalde d'Estavar amb els responsables del IEC a l'Alta i la Baixa Cerdanya
L'ajuntament d'Alp acaba les obres de remodelació de la façana del Casino
L’ajuntament d’Alp ha acabat les obres de remodelació de la façana del Casino. Els treballs van començar a l’hivern, però es van haver d’aturar diverses vegades degut al mal temps. Abans de les obres, la façana estava arrebossada i pintada, i l’ajuntament va decidir actuar-hi perquè hi havia detectat uns despreniments.
La idea inicial era arreglar aquest problema i deixar la façana igual, però va acabar canviant d’idea, ja que, tal com explica Cosme Ruaix, "hi vem trobar una pedra molt maca a sota, i vem decidir deixar la paret a pedra vista".
Ara encara falta soterrar les línies de llum i telèfon per tal de netejar la façana de cables. Les obres de remodelació han estat finançades gràcies al programa Viure al Poble, que el Departament de Governació i Administracions Públiques va concedir l’any passat a Alp.
La idea inicial era arreglar aquest problema i deixar la façana igual, però va acabar canviant d’idea, ja que, tal com explica Cosme Ruaix, "hi vem trobar una pedra molt maca a sota, i vem decidir deixar la paret a pedra vista".
Ara encara falta soterrar les línies de llum i telèfon per tal de netejar la façana de cables. Les obres de remodelació han estat finançades gràcies al programa Viure al Poble, que el Departament de Governació i Administracions Públiques va concedir l’any passat a Alp.
Inici de sessió d'usuari
Amb el suport de
